Trist consol

"Em pregunto si no hagués estimat tant les dones de la meva vida ara no m'odiarien tant...."
Ho té penjat el Robert al facebook. M'ha fet pensar molt, sabeu?
Molt sovint pensem que l'odi és el contrari de l'amor. I no ho és pas. El contrari de sentir amor no és sentir odi... és no sentir res.
La indiferència, aquí hi ha el veritable antònim de l'amor.
Quan algú t'odia... ah! és que encara sent una passió violenta per a tu. L'odi no deixa de ser, doncs, un amor mal gestionat, i m'atreveixo a dir que només pots odiar a qui has estimat molt. Et pots obsessionar per algú volent-li bé, o volent-li mal, la qüestió, però, és aquesta obsessió, aquest no treure't la persona del cap, i fer tot el possible per estar amb ella, si és el cas de l'amor, o fer-li mal si és el cas de l'odi. 

Voldria presentar-li en J., un altre amic. Va tenir fa temps una història d'amor d'aquelles que t'estremeixen de soca-rel. Ell està casat, ella també ho estava en aquell moment. La història va durar un parell d'anys ben bons, fins que es va trencar. Malgrat estar profundament enamorat, ell no es veia capaç d'anar més enllà, i ella es va cansar de jugar a mitges tintes. 
Ell encara pensa en ella, constantment. No se la treu del cap. Tants anys després, encara enyora la seva pell. És un bon pare de família, tira endavant, amb la cara alta i el cor esquinçat. Ningú sospita que darrera la seva façana, home entrat en la quarentena, amb una feina de molta responsabilitat i un estatus social,  hi ha un adolescent enamorat encara d'un ideal que no va poder ser: ell no va gosar. Va preferir esquinçar-se per dins que trencar un matrimoni que malgrat no l'acaba de fer feliç, tampoc és tan desastrós com per deixar els seus fills sense família. 
I el que més mal li fa és pensar que per a ella tot allò ja no és res. Que ja no sent res per ell, ni amor, ni desig, ni rancúnia. Res. Com si tot el que va passar entre ells, que al J. el fa encara plorar en nits amargues, per a ella ja estigui tan superat que no fa ni mal.
Jo dubto que es pugui arribar a aquest punt. Aquesta història, que jo vaig viure com espectadora i només amb la versió d'ell, em sembla massa maca i tendra com per què ella realment ho hagi oblidat tot. Penso que més aviat s'ha volgut protegir del dolor posant un mur de silenci impenetrable entre els dos, res a dir, per cert. No cal anar-se fent mal, i ella és jove i encara té molta vida per endavant.
Ell, però, ho viu molt malament, encara ara, anys després de que tot acabés. No s'ho acaba de creure. Com pot no sentir res, després de tot el que va ser?
Que terrible que és la indiferència d'algú a qui has estimat tant. 
Doncs això, benvolgut Robert. Malgrat que és un trist consol, sàpigues que és pitjor la indiferència que l'odi.