Respiraré fons abans d'entrar a classe, demà a les vuit del matí. Els nois i noies buscaran respostes que no tenim.
Per què en Dani no torna? Per què ha hagut de morir? Per què existeix la mort?
I n'haurem de parlar.
Ja ho té, això de fer de professor. Alguna vegada has de triar molt les paraules per encarar situacions d'aquestes.
Sabré fer-ho? Sabré trobar paraules planeres sense que siguin massa "tele-tubie"? Podré parlar de la mort, quelcom tan gruixut i espès per a ells, sense treure-li gravetat però també alliberant-los de la por? Sabré ajudar-los a acceptar el seu dolor i la seva ràbia, però sense deixar que s'encallin en sentiments negatius? Sabré fer-los costat?
Podré fer-ho? Quan a mi m'ennueguin les llàgrimes i la ràbia, seré capaç de continuar fent la classe i tirar endavant amb serenor i professionalitat, aquesta serenor i professionalitat que tant tenia el Dani? Sabré ajudar-los a passar aquest tràngol, quan a mi em costa tant acceptar que en Dani no tornarà?
Quan em preguntin per què... Podré fer-los entendre que mai sabrem perquè? Que aquest potser és el primer "mai més" de la seva vida, però que n'hi haurà d'altres?
I com a professora cristiana en una escola laica, des del respecte més profund cap a totes les altres possibilitats i creences tan diverses, seré capaç d'expressar la paradoxa de la meva esperança davant la mort?
1 comentari:
Maria, estic segur que sabràs fer-ho. Les reflexions que has anat fent aquests dies -i que he seguit amb interès- em fan creure que sí que ho sabràs fer perquè són reflexions que surten del cor i són les millors. La mort no té resposta però sí que suscita moltes més preguntes i aquí estic segur que serà on sabràs dir-hi la teva amb encert. De totes maneres, molta sort!
Publica un comentari a l'entrada