Aquest matí he trobat aquesta frase al mur d'una amiga del Facebook. Hi he estat donant voltes tot el dia.
Potser a vosaltres també us passa. Potser també teniu una persona en la vostra vida (o varies!) que no sabeu ben bé si són una benedicció o una lliçó. O les dues coses a l'hora.
Penso en les darreres lliçons crues de la vida. En com m'agradaria poder fer saber a la gent que m'ha fet mal que no guardo rancúnia. Al capdavall, m'han ajudat a créixer, conèixer-me, i saber quins són els amics de veritat.
M'agradaria poder agrair-ho sense que sonés fals, perquè realment no ho és.
Després penso que potser jo mateixa sóc també una lliçó o una benedicció per a algú. Em pregunto si les persones a qui he fet mal han pogut acceptar-ho i entendre les meves raons, les meves covardies, els meus mals moments.
A vegades cal confiar en la bona voluntat. Desitjar que els altres t'entenguin. Acceptar que és inevitable ser mal interpretat a vegades, o fer mal, o rebre mal. Acceptar que les coses no vagin ben bé per on volíem. Agrair tots els moments bons, sabent però que també en vindran de dolents.
Ser capaç d'encabir en les relacions (laborals, d'amistat, amoroses) els moments lluminosos i els moments foscos.
Rebre tot el que la vida ens dóna com una ocasió irrepetible de ser més persones
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada