Em sembla que és a un llibre de Murakami que vaig llegir que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional.
És veritat. El dolor el portem sovint amagat en els plecs de la nostra ànima, com un amic massa fidel que ens acompanya.
El patiment, però, ve quan ens recolzem en aquest dolor i el fem la causa principal dels nostres dies. Quan el dolor passa a ser el leit-motiv de les nostres vides.
Perquè podem escollir no donar-li ales. No patir. Acceptar el dolor, com qui accepta el fred de l'hivern, saps que ve, que molesta, però saps que marxarà. No deixar (i se que és difícil, en molts moments) que tot giri al voltant d'allò que ens fa mal, d'allò que no tenim, d'allò que hem perdut, d'aquell dolor, en definitiva.
Però quan aquest dolor és a causa de l'amor, molt sovint volem, a més, patir. Una mica per donar-nos la raó, perquè si no patim sembla que no hàgim estimat prou. Davant un desengany amorós, la incredulitat fa que ens agafem al dolor, com a prova que tot allò no ens ho vam inventar, que realment vam estimar.
Fa dies vaig llegir una frase que deia que és normal trobar-se pedres pel camí, però és dolent encarinyar-nos d'aquestes pedres. A tots ens ha passat. Potser les pel·lícules romàntiques ens han fet massa mal.
Pedro Salinas, un dels meus poetes favorits, va parlar d'aquest sentiment molt millor del que jo us podria parlar.
Us deixo, doncs, amb les lletres del poeta, del llibre "la voz a ti debida"
No quiero que te vayas,
Dolor, última forma
De amar, me estoy sintiendo
Vivir cuando me dueles
No en ti, ni aquí, más lejos;
En la tierra, en el año
De donde vienes tú,
En el amor con ella
Y todo lo que fue.
En esa realidad
Hundida que se niega
A sí misma y se empeña
En que nunca ha existido,
Que sólo fue un pretexto
Mío para vivir.
Si tú, dolor, no me quedaras
Dolor irrefutable
Yo me creería;
Pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
Que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
Tú me serás, dolor,
La prueba, a lo lejos,
De que existió, que existe,
De que me quiso, sí,
De que aún la estoy queriendo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada