Desclavant l'àncora

Aquests dies d’estiu he estat pensant en escriure un post sobre el que he après navegant, que és molt. Ahir, però, va passar una cosa que penso que mereix un post per si sola. 

Vam anar a sopar en barca a una platja solitària. Una de les poques que queden a Mallorca. Vam arribar sobre les vuit del vespre, vam tirar l’àncora i ens vam llençar a l’aigua. Poc a poc el sol agònic es capbussà en el mar donant pas a una nit tota esquitxada d’estrelles. Nosaltres nedàvem encara quan la nit s‘obria pas. No hi havia lluna. Com que és un lloc que no està urbanitzat, l’única llum que hi havia era la de les barques que quedaven, que poc a poc anaven encenent les llums de fondeig.

Vam pujar a la barca quan el cos ja estava enredat de fred. Vam sopar amb llumetes d’espelma i una petita làmpada que penjava d’una corda. Va ser un moment molt agradable, d’aquells que saps que recordaràs tot l’hivern. Després de la xafogor insuportable del dia, amb el bany i l’oratge de la nit, teníem fred, i ens vam haver d’abrigar. Jo anava amb pantalons llargs i suadora!

Ja a quarts de dotze, després d’un munt de rialles, vam decidir tornar a casa, teníem una bona tirada fins al port. 

Vam intentar desclavar l’àncora. I no podíem, de cap de les maneres. Ho vam intentar tres persones diferents, mentre la quarta feia anar el timó per intentar enganyar la cadena i desclavar-la. No hi havia forma. 

El més fàcil era tallar la corda i llençar l’àncora. Al fons del mar hi ha un munt d’àncores clavades. Però a mi se’m va posar entre cella i cella recuperar-la. 

O sigui que em vaig treure la roba i vaig respirar fons. Els meus amics apuntaven amb la làmpada a l’aigua negra, però la llum era tènue i semblava que rebotés en el mirall de l’aigua.

Jo sabia que tenia només una oportunitat d’arribar a l’àncora, perquè estava clavada molt profunda i necessitaria l’inèrcia de llençar-me de cap per arribar tan a fons. 

Dit i fet. 

Primera sorpresa: l’aigua, que des de la barca era negra i gairebé amenaçant, un cop a dintre ve resultar ser tèbia, i, no us ho creureu, sota l’aigua s’hi veia millor que des de dalt la barca. Com si el mar hagués guardat una mica de la claror de la tarda i la tingués reclosa.

Vaig agafar-me a la cadena i ràpidament la vaig seguir. Això que us explico va durar poc menys d’un minut, però en aquell moment, com si el temps fos elàstic, diria que fins i tot vaig poder veure els peixos despistats, les algues que dansaven amb les ones, i sobretot, la roca on estàvem enganxats. 

Quan arribar a l’àncora vaig entendre que, de la manera que estava enganxada, era impossible treure-la si no era de la manera que ho vaig fer jo.

Va ser més qüestió de manya de que força: la vaig desclavar i la vaig posar sobre la roca. Després vaig pujar assaborint la velocitat de les bombolles d’aigua relliscant sobre el meu cos. 

Un cop ja de tornada, un altre cop vestida, encara amb el cabell moll, a la proa de la barca, amb casiopea mirant-me indiferent, vaig estar pensant en tot això.

En les coses que em lastren. Les àncores que no em permeten avançar. Les pors, les idees preconcebudes que no em permeten ser feliç. 

Quants cops intento deslliurar-me’n des de dalt la barca. Estirant amb força. Em fa por llençar-me a l’aigua, quan és l’única manera de sortir-me’n.

L’única manera de deslligar-me del que m’impedeix avançar és aquesta: Llençar-m’hi de cap, vencent la por, decididament. Arribant a fons. 

Qui sap, per ventura quan em llenci, descobriré, com vaig fer ahir, que l’aigua que des de la superfície era negra, de dins és acollidora, plena de vida, càlida i vibrant. Potser resultarà que no és tan difícil com em pensava. Potser, un cop ja navegant, veuré que m’ha agradat capbussar-me en la nit.