Com han canviat les coses

El meu fill Miquel, que té onze anys com onze sols, em va fer dues preguntes l'altre dia que em van desmuntar.
Primer em va preguntar si quan jo era petita hi havia televisors. Al cap d'una estona, com per arreglar-ho, em va preguntar si ja existien els semàfors quan jo vaig néixer.
Tenint en compte que fa uns mesos li vaig haver d'explicar el que eren les cabines de telèfon i com funcionaven, suposo que seria qüestió d'acceptar que si, que vaig néixer en una altra època.
Si, Miquel, sóc gran. Quan jo era petita no hi havia telèfons mòbils, ni internet. Per escoltar música, ens compràvem discs de vinil, o ens copiàvem casettes. Els discs es rallaven, i era tot un drama. Els casettes tenien una pestanya per treure-la si no volíem que se'ns copiessin a sobre altres cançons.
Escrivíem cartes. Jo n'escrivia moltíssimes. I havíem de posar segells i anar-les a tirar a correus, i rebíem respostes a les coses que dèiem al cap de setmanes.
La única manera d'informar-nos era per premsa, ràdio o televisor. Moviments com el 15-M haurien estat molt més difícils d'organitzar-se. La Televisió Espanyola era la única. Quan ja era adolescent va sortir TV3, i va ser un xoc sentir el JR parlant en català, però bé, tampoc deus saber qui és el JR, o sigui que millor deixar-ho.
Quan arribàvem a escola deiem "vas veure la peli d'ahir"? i és que tots els nens miràvem les mateixes sèries, pel·lícules, etc, perquè només hi havia aquelles.
Em pregunto quan siguis com jo, com faràs les reunions nostàlgiques amb els amics: nosaltres parlem de la Heidi, del Mazinger Z, o del Marco. Ara, amb tantes cadenes, cadascú mira una cosa diferent.

Ens sabíem els números de telèfon dels amics de memòria. Els pares sabien quins eren els nostres amics, perquè trucaven a casa, no al mòbil. Era molt més difícil mentir: si deies que eres a tal lloc els pares podien trucar al telèfon de tal lloc. Ara et truquen al mòbil i tu pots dir que ets a un lloc i en realitat ser a un altre.

Tu tens més fotos del teu primer mes de vida que jo dels meus primers vint anys. Pensa que abans quan anàvem de viatge dúiem una càmera amb rodet, de 12, 24, o 36 fotos. Dosificàvem les fotos que fèiem.

En tornar de viatge les dúiem a revelar a una botiga, i quan les anàvem a buscar, al cap d'uns dies, obríem el sobre nerviosos i tornàvem a veure ells llocs, les cares. Molt sovint no sabíem si havíem sortit amb els ulls tancats a una foto fins al cap de quinze dies!
I triàvem si volíem les fotos mate o brillant. I alguna vegada fèiem àlbums de fotos.

Han canviat un munt de coses. No em posaré nostàlgica, però.
Si, Miquel, quan jo vaig néixer ja hi havia televisor, tot i que era en blanc i negre, i ja hi havia semàfors. I la imatge que tenia el semàfor quan es posava verd era un senyor que duia barret.