L'impremta

Passejant dissabte passat pel centre de Mataró, vam veure l'impremta oberta, i vam entrar a saludar. Hi havia el Trini, un senyor que és allò que a Mallorca en diem agradós, i té una manera de fer com de pa bimbo: suau i esponjosa.

Els meus fills es van entusiasmar amb les màquines antigues. En Trini, que té una paciència que a mi em va semblar infinita, els va ensenyar els caixonets amb els espais per les lletres, el va fer triar les lletres del seu nom i els va mostrar com es munten i s'imprimeixen les paraules. En Miquel va entendre ràpid que si posava les lletres tal i com es llegien quedaven impreses de l'inrevés. El Trini componia tranquil les peces del nom, i en Miquel no podia esperar, estava impacient per veure el resultat final, mentre en Mateu investigava pel seu compte i trobava peces amb imatges enlloc de amb lletres.

A mi sempre m'ha fascinat l'impremta. Recordo quan hi anava de petita amb ma mare, a visitar la Tona. Els locals, un baix d'una casa senyorial de Mataró, amb rajoles antigues, portes de fusta i un petit caos endreçat que a mi em deixava absorta. Normalment no passava del despatx. A baix hi havia les màquines, que rítmicament cantaven el so de les lletres estampant-se als fulls, però era perillós per a nens, o això era el que em deien, i jo em quedava al dintell i mirava. Alguna vegada, ja de més grandeta, havia pogut veure els caixons de fusta amb espais per als caràcters, i a mi em semblaven minúsculs trossos de llibres (bé, de fet ho eren, oi?) i pensava que depèn de com es posessin les lletres podien fer mal o fer bé, fer maco o fer lleig, mira per on, la vida està aquí, i depèn de com l'endrecis serà d'una manera o una altra.

Dissabte vam poder entrar a les màquines, ja en queden ben poques. A les parets hi ha penjades unes fotos de quan l'impremta tenia molts treballadors. És difícil de dir, jo calculo que deuria ser una imatge de la primera meitat del segle XX. Els treballadors, tots ben compostos, encorbatats, amb davantals impecables, miren a la càmera amb formació gairebé militar, però fent veure que han aixecat un moment la vista i que de seguida tornaran a composar els trenca-closques de les pàgines. Suposo que s'hi van posar per retratar-se, perquè el que jo recordava dels treballadors de la impremta era gent amb roba molt més de batalla i bastant marcada de tinta.

Em va fer pensar aquella imatge. No se com funcionen avui en dia les impremtes. A mi em sembla molt romàntic aquest món de pecetes petites en caixons compartimentats, aquest ordre impecable en un espai atapeït, aquest anar poc a poc lletrejant el que necessites i pensar les coses perquè quedin del dret, aquesta estona en la que parles amb l'encarregat, del que està escrivint i de la vida en general.

No crec que les impremtes modernes tinguin aquesta pàtina d'artesania, aquest gust per les coses fetes a poc a poc. El món modern ens duu a una voràgine d'eficiència gairebé asèptica, i m'imagino que els que tenen impremtes ara s'embruten ben poc, però difícilment entusiasmaran a dues criatures inquietes com el Trini va fer amb els meus.