No és cert que tinguem una sola vida: en nosaltres viu també el que hauria pogut ser però no. La vida ens ha dut per un camí, però moltes vegades guardem el dol del que no va ser. La filla que no va néixer. El viatge que no vam gosar fer. L'amor que vam deixar escapar. L'opció de vida incompatible amb el nostre present.
Algunes són renuncies triades, altres són imposades per la realitat. Algunes fan encara molt mal, altres són un pessigolleig dolç que no molesta.
De vegada en quant el fantasma del que no s'esdevindrà ens visita. Ens deixem agombolar per la dolçor de pensar en una possibilitat que vam tenir. Ens condormim pensant en com de diferent hauria estat la nostra vida si haguéssim estat més valents, o si n'haguéssim sabut més, o si el nostre cos ho hagués suportat, o si haguéssim estat en un altre lloc en aquell moment.
És d'una escalfor estranya, el gust del que no fou. També és tramposa: sempre semblen més saborosos els paradisos perduts, però moltes vegades oblidem que també tenen lletra petita. El definitiu, però, és pensar que el peatge a aquells paradisos és perdre el que es viu ara. I sentir fortament que no poder viure així com vivim seria una desgràcia molt pitjor que haver aconseguit el que no tenim.
I acceptar el que no serà com el preu de tenir el que és.
9 comentaris:
Un text genial... Aquesta idea "d'allò que hagués pogut ser" que jo també li dono voltes de vegades em recorda a aquesta cançó de Lluís Llach ("Si arribeu"): http://www.youtube.com/watch?v=5H5EMEbZo6Y i al poema de Jorge Luis Borges "Lo perdido": ¿Dónde estará mi vida, la que pudo
haber sido y no fue, la venturosa
o la de triste horror, esa otra cosa
que pudo ser la espada o el escudo
y que no fue? ¿Dónde estará el perdido
antepasado persa o el noruego,
dónde el azar de no quedarme ciego,
dónde el ancla y el mar, dónde el olvido
de ser quien soy? ¿Dónde estará la pura
noche que al rudo labrador confía
el iletrado y laborioso día,
según lo quiere la literatura?
Pienso también en esa compañera
que me esperaba, y que tal vez me espera.
Salutacions,
Raquel
Hi ha una mena de novel·la de javier marías, 'Negra espalda del tiempo', que va d'això. Te la recomano.
Molt ben explicat. Tots tenim dins nostre aquests records, aquests desitjos o aquestes nostàlgies.
Una abraçada
Fantàstica poesia, Raquel. La publicaré al meu segon blog (de poesia i música) la primera setmana de setembre.
Ramon, la llegiré. Jaume, et torno l'abraçada
Ostres!! Jo vaig posar un comentari aquí! :-(
Et deia que jo també penso que la realitat no viscuda pot ser "tramposa", com tu dius, perquè presentar com a ideal, com millor...
I afegia que he començat a llegir "Temps difícils" de Dickens... que em vas dir que t'avisés... i et parlava del llibre...
Però el comentari ha desaparegut!!
Hola... perdona que sigui tan pesada, però. Has trobat el comentari? És que a vegades van a parar a la llista del "correu brossa" :-)
Assumpta, no ets pesada, perdona que no hagi contestat abans però vaig molt de bòlid.
Llàstima, perquè m'interessa molt la opinió que tens de "temps difícils". Me'n pots fer cinc cèntims?
Hola!!
I tant! ;-)
Doncs mira, recordava que tu em vas dir que no t'havia agradat gens... així que, tot i que jo sóc molt "dickensiana", el vaig agafar mirant de ser objectiva i, efectivament, a les primeres pàgines no m'acabava de fer el pes. Anava per la pàgina 80 més o menys i el trobava, no sé com dir-ho, "exagerat", reiteratiu... si l'hagués hagut de qualificar llavors ja hagués dit segur que era el llibre de l'autor que menys m'havia agradat.
Però vaig seguir llegint, vaig mirar de posar-hi bona disposició i vaig aconseguir entrar en la història i em va començar a agradar. L'he acabat aquesta tarda i puc dir que sí, que m'ha agradat força :-)
Tot i així, segueixo pensant que és el més fluix dels que llegit, però encara que sigui el més fluix, l'he trobat bo.
La meva edició (Butxaca 62, en català) té 475 pàgines i he d'admetre que algunes se'm feien reiteratives, amb aclariments i explicacions una mica barrocs... com si li faltés senzillesa, per dir-ho d'alguna manera.
Ara bé, tota la trama de fons m'ha agradat molt, tota la crítica, carregada d'ironia, de sarcasme, a la societat industrial de l'Anglaterra de l'època (Fins i tot que els amos de les fàbriques arribin a dir que l'aire brut de fum és saludable... coses així jo les trobo genials)
Dickens sempre és així: els dolents són molt dolents, els bons són molt bons... i és que ell "personalitza actituds": Qui és generós, qui és avar, qui és rancuniós, qui és orgullós, qui és treballador...
En tota la seva obra normalment "els rics" no surten massa ben parats (tot i que també n'hi ha de bons, fins i tot de molt bons, és clar) i "els pobres" solen ser millors persones (encara que també amb excepcions)... Ell sempre critica, ataca i es carrega els abusos dels rics sobre els pobres, això és constant a la seva obra i en aquest llibre també.
En fi... i si li dones una altre oportunitat? :-))
... i doncs? :-)
Publica un comentari a l'entrada