Recomençar

A maig de 2009, l'A. vivia amb la seva parella, tenien un pis molt maco i un gos. Ell tenia una feina molt ben valorada i pagada, que li deixava força temps lliure per fer mil coses més. Tot semblava anar bé.
En un any la vida se li va capgirar com un mitjó: a maig de 2010 s'havia separat, vivia sol a un pis en una altra ciutat, després el van acomiadar de la feina i el seu gos va morir.
Ahir em va trucar per acomiadar-se.
Se'n va a un país del tercer món, a fer de cooperant. Em deia que sent que necessita lliurar-se als altres. Que la seva vida és buida. Que aquí ningú el necessita i allà fora pot fer molt servei.
Que li queda un any d'atur, i quan se li acabi l'atur ja es plantejarà què ha de fer, tot i que suposa que amb els estalvis que té no ha de ser cap problema viure en un país com aquell.
Que no sap si mai tornarà a viure a Catalunya.
Que ens estima molt i que sempre ens recordarà, però que sent que ha de fer un tomb i donar un sentit més profund a la seva vida.
Jo m'he quedat fomuda. No se si és valent o covard. Se que a mi em costaria molt trencar amb tot: hi ha moltes coses que em lliguen.
Se que creixerà. Se que se'n sortirà.
També se que el trobaré a faltar.