Sempre m'ha inquietat aquesta imatge: uns pares grans, pasada la seixantena, passejant amb un noi en cadira de rodes, o una filla amb síndrome de Down, o algú que just amb la mirada ja et diu que és diferent.
Quin dolor, fer-se gran, i veure que el teu fill continua siguent petit i necessitant la teva protecció, i veure aterroritzat com van passant els anys i tu vas perdent forces, i que el teu fill quedarà quan tu marxis. Amb quina desesperació aquests pares veuen que s'estan fent grans i que potser necessitaran algú que se'n cuidi d'ells... i del que deixaran enrera. Aquest drama a casa ho vam viure en carn pròpia: el Damià anava fent-se gran, i la meva padrina només deia que no volia morir-se abans que ell, i jo, que encara no tenia fills, no l'entenia.
I ara que tinc fills entenc el seu dolor punyent.
Aquestes parelles madures, que estan com anclats encara a la vintena: tenen bebès grans, nens que s'entusiasmen amb petites coses (al Damià li encanten els llums de nadal) Que no poden gaudir de la maduresa perquè la seva relació ha quedat congelada en aquell moment en el que se'n van donar compte que el seu fill els necessitaria sempre. Les altres parelles, quan els fills van anar fent-se grans van anar espaiant el contacte: per llei de vida, o perquè la presencia d'aquest noi eternament petit els semblava molt incòmoda, o perquè ja no tenien coses a compartir.
I han quedat sols, pares madurs amb fills eternament petits.
I tenen artritis, però van a esperar els reis. I els fan mal els ossos, però van en bici. I veuen programes infantils de la tele, i han d'explicar contes, i han d'anar a jugar al parc.
I no canviarien el seu fill estimat per res del món, però voldrien que morís de cop, sense patir, demà mateix, per poder ells descansar. I aquest sentiment els fa un mal terrible.
Que dur que és això. Qui no ho ha passat, no ho enten.
3 comentaris:
Be, hi ha fills que són petits de moltes maneres, i en graus diferents. El nostre "fill", perpetu adolescent, que és molt autònom, de moment és més aviat divertit. I és un bon estímul. No vol dir que sempre sigui així de fàcil. De vegades l'he vist agressiu o obsessionat per determinades coses. O et fa aprendre a tenir paciència, cosa no gens fàcil per a nosaltres dos, acostumats a fer la nostra i a anar al nostre ritme. Ja veurem què passarà d'aquí deu, quinze, vint anys... Com estarem tots plegats? Com encararem el futur? Hi ha bones institucions que se n'ocupen, però sempre és un tràngol. Ho veig en els pares dels companys d'en Jordi.
JO, que treballo amb aquests nois i noies, us puc dir que la majoria de les vegades són molt feliços. Amb els anys les coses han anat canviant i ara ja disposem de residències on estan molt ben atesos i als pares se'ls hi ha tret un pes de sobre. Veuen que quan ells no hi siguin els seus fills continuaran essent molt ben atesos i seguiran essent feliços, que és del que es tracta..
Una abraçada
La meva germana va estar uns anys treballant en relació amb discapacitats psíquics i diria exactament el mateix que en JAUME PUBILL... per sort les coses han canviat molt en els darrers anys en aquests temes :-)
Publica un comentari a l'entrada