M'he comprat un oboè nou i aquests dies me l'he estat fent meu, en llenguatge tècnic es sol dir que li faig el rodatge, jo prefereixo dir que l'estic despertant, que ens estem coneixent, ell i jo. Ja li començo a trobar manies que a la botiga semblava que no tenia, però segur que ens arribarem a estimar, perquè passarem moltes hores junts. El José em diu que li fa gràcia aquesta relació tan especial que tenim els oboistes amb el nostre instrument. Ell és pianista i diu que els pianistes no tenen una relació tan intensa amb el seu instrument perquè el canvien a cada escenari.
És veritat, i de fet quan em vaig comprar el meu piano una de les variables que vaig tenir en compte era el fet de que fos l'estil de piano que més es sol trobar pel món.
Bé, a lo que anàvem. Jo que li trec la punta a tot, m'ha fet pensar bastant això que m'ha dit el José.
L'oboè ens el posem a la boca. És un instrument intern gairebé. Físicament canviem quan toquem, el nostre cos vibra amb el cos de l'oboè. L'oboè ens penetra i el seu so ens sacseja, és una relació, perdoneu-me la franquesa, gairebé sexual. Tan intensa que qui no ho ha viscut no pot saber de què parlo. Notar en el teu cos la vibració d'un altre cos. No em direu que no és profund, això. I si a més es dóna amb música, arriba a ser sublim.
El piano és més extern, almenys físicament,l'estampa d'un pianista ja dona una imatge més continguda, estàs en el teu espai, la teva banqueta, i t'acostes al piano, que està allà i no es mou per a tu. Una pianista impresentable de la qual us vaig parlar de passada aquí, va escriure una vegada que el piano no es recolza en tu, ni s'abraça, ni te'l poses a la boca. És cert, com també ho és que estudies amb un piano a casa i vas a classe i tens un altre piano, i a l'assaig un altre i al concert un altre. Però quan toques el piano, en algun lloc inconcret es produeix la comunió entre tu i l'instrument, i arriba un punt en que no ets tu i el piano, sinó una tercera entitat, formada pels dos. Com quan t'estàs enamorant i sents que més enllà del tu i del jo, hi ha la possibilitat d'un nosaltres. Tocar el piano és arribar a aquest nosaltres.
El piano transcendeix de tu, va més enllà. És, suposo, més espiritual: a través de tu vas a buscar a un altre. Hi vas a l'encontre.
Al capdavall, però tot queda en el mateix: buscar l'essència. D'una manera o d'un altre. Canviant el teu cos o anant més enllà.
Perdoneu-me aquesta menjada de coco, estic de vacances i tinc massa temps.
2 comentaris:
En el emeu cas estic casat amb una cantant i jo n sóc músic però no em costa gaire d'entendre tot això de les vibracions i de la relació amb la música.
Jo puc experimentar quelcom de semblant vist des de fora quan assisteixo a alguna actuació de la meva dona.
I sort tenim de l'estiu per tenir temps per a aquestes reflexions.
Fins la propera.
M'ha agradat molt Maria, molt profund. Tens raó que ens transformem quan toquem. Esdevenim un organisme mig orgànic, mig mecànic units per l'embocadura. ;-)
L'instrument forma part de nosaltres com una pròtesi. És com si substituíssim la nostra boca, en aquest cas per comunicar-nos no amb paraules, sinó amb infinitat de matisos, sentiments i emocions a través de la música.
Publica un comentari a l'entrada