Fa unes setmanes vam anar a Port Aventura a passar uns dies amb els nens. Ells no hi havien anat mai, no sabien exactament on era.
Just entrant a l'autopista, en Mateu va dir que li semblava veure el Dragon Khan. Que molt lluny, molt lluny, es veia petitet, però es veia el Dragon Kahn.
Nosaltres li deiem que era impossible, que estava massa lluny, i ell va acabar dient que el que passava és que com que ell era el més jove hi veia millor.
I a mi em va donar per pensar, que realment és ben bé això el que fem els que creiem.
Sabem que hi és. Sabem que ens espera, després d'un llarg viatge, alguna cosa que ens han dit que està molt bé, i nosaltres ens ho creiem, i hi confiem, i tant que volem creure-hi pensem que hi ha proves, que es veu.
Pero no. Cal tenir present que no hi ha proves, cap ni una. Que des de Mataró no es veu el Dragon Kahn, tot i que sabem que hi és.
I si li diem a algú "que no ho veus? mira! molt petit, allà lluny, es veu!" Ens mirarà com si fóssim marcianos.
Podem argumentar, com feia el Mateu, que nosaltres hi veiem diferent. Però no ens enganyem: No es veu, al menys amb els nostres ulls. Ens ho hem de creure. És, doncs, una qüestió de fe.
2 comentaris:
Jo m'ho crec. La fe infantil és la que més muntanyes mou i, per tant, des de Mataró es veu (segur) el Dragon Kahn.
Ja saps, els ulls de la fe ens permeten una visió diferent d'una mateixa realitat (El Dragon Khan existeix) ves a saber si en Mateu el veia o no ;-)))
Publica un comentari a l'entrada