Aquí

Una vegada vaig llegir, no se on, que per més idiomes que parlis, quan et talles el dit sempre renegues en l'idioma en el qual et va parlar la teva mare. De la mateixa manera, crec que per més que els meus ulls vegin paisatges espectaculars sempre voldran tornar aquí.
No és cap cosa. Un tros de terra recremada de sol, prop d'aigua de colors turqueses, lliris de platja a la sorra, fonoll marí a la roca.
Pins que s'alcen orgullosos desafiant el salitre, retallats contra el cel tan blau. Sorra finíssima. Caminois eterns de parets de pedra. L'embat furiós del migdia. Els moixos endormiscats mirant amb desgana. Ametllers plens a l'estiu del seu fruit, a l'hivern esponjosos, prenyats de flor blanca.
Aquest trosset de terra meva no és especialment maco, almenys no tant com altres parts de Mallorca. Aquí no hi ha els penya-segats feréstecs de la serralada nord, ni els pobles pintorescos que enamoren els turistes. El meu poble és més aviat lleig, amb cases sense pretensions, dos-cavalls atrotinats aparcats a la porta, dones en la seixantena amb bates florides rentant persianes verdes. Encara s'asseu gent a la serena al capvespre d'estiu, i passen adolescents en bicicleta.
No té res d'especial, només que és casa meva, i me l'estimo.