Per la nit al Mateu li agrada molt, com tots els nens, que l'acotxi. Tenim una estona per estar ell i jo (son germà va al llit més tard) i parlem una estona, fem una petita pregària adaptada a ell, i algunes vegades cantem una cançoneta de la nostra invenció en la qual anem repassant tota la gent que estimem (té moltes estrofes!)
Avui, però, tinc moltíssima feina. He de preparar un examen per demà, i corregir unes coses que no tenia previstes, i preparar alguna altra classe... vaja, que tinc feina. El Jordi no hi era, tenia el Miquel llegint, i he enviat el Mateu al llit i he engegat l'ordinador.
Amb això que sento la seva veueta: "mama, haz de venir a cantar-me la canzó"
- D'aquí a un moment vinc- li responc, desitjant que mentre se m'adormi i pugui començar a treballar ja.
Al cap de cinc minuts insisteix
- mama, que no venz?
- Ara vindré, espera un momentet.
I com que a la tercera va la vençuda, quan he sentit altre cop que em cridava, i amb un argument tan poderós com "han passat almenys tres-cents seixanta mil momentets i encara no has vingut!" m'ha desarmat, he anat al seu llit. Ell m'ha rebut renyant-me
- T'estic ezperant de fa molta eztona, necezito els teuz petonz
- Ai caninyo, és que tinc molta feina i he de fer moltes coses
- Si, però mama, què és el més important? La vida!- em diu ell, obrint els seus ullassos, i fent un gest molt expressiu amb les mans, amb una simplicitat i una saviesa pròpia dels il·luminats. I encara continua: "fer-noz petonz i abrazadez, i no tant treballar, i ordinador i bolos"
Doncs si, que té raó. El més important és la vida. Els petons i les abraçades i l'amor. O sigui que l'he abraçat, i no ens hem estalviat cap petó ni cap abraçada.
I he après molt. I espero que no se m'oblidi mai.
El que més importa. La vida.
5 comentaris:
Aquestes veritats dels fills van directes a la línia de flotació. Jo tinc tres menuts i la teva anècdota me n'ha recordat d'altres...
Sembla que ells ho entenguin tot, oi?
Per cert, vaig néixer el 3 de novembre de 1969! Uuii!
Sort, Idò!
Ens va tan bé que ens recordin les veritats que ja sabem, oi?
Bon any, Maria.
Aquest "han passat almenys tres-cents seixanta mil momentets" és genial!! :-))
A que després vas anar a treballar molt més contenta? ;-))
Els qui com jo ja tenim els fills una mica més crecuts ens rejoveneix llegir aquests comentaris.
Aquesta frase "El que en realitat importa" podria ser fins i tot un koan de meditació dels que utilitzen els mestres zen per empènyer els deixebles en el camí del desvetllament.
Fins la propera.
Xavi: no coneixia el teu blog i m'agrada, el seguiré.
Montserrat: Si, és veritat, els nens moltes vegades ens anem oblidant de què és el que ens omple més.
Assumpta: bé, vaig treballar menys, però amb menys sentiment de culpa. I tanmateix, la feina m'espera, ningú me la farà!
Jordi, tens raó. A vegades les frases més senzilles són les més difícils.
Com el que deia Miró, que havia necessitat molts anys per arribar a dibuixar com un nen.
Publica un comentari a l'entrada