El Do

A vegades hi ha casualitats que donen imatges divertides.
Avui anava a començar la classe a 1er d'ESO quan un alumne em diu "Maria, hi ha un do a la pissarra"
I és que al descampat de davant l'escola hi havia un cotxe al qual li tocava el sol i reflectia a la nostra finestra, aquesta casualitat unida al cap d'un alumne recolzat al marc de la finestra donava aquesta imatge tan suggerent. Talment un "do" imprès màgicament a la pissarra, just abans de començar a fer la classe de música.
No he pogut resistir la temptació de fer la foto.

Gorecki

Simfonia No. 3 "les lamentacions" - tercer moviment - Lento, Cantabile Semplice (segona part)

Insultar els pobres

Vull pensar que li va sortir malament la frase, fins i tot que han tergiversat les seves paraules. Perquè si no és així, n'hi ha per llogar-hi cadiretes. L'ha dita ben grossa. Com s'atreveix a menysprear el dolor d'Haití? Com és capaç de dir que aquí estem pitjor?
Com a cristiana de base, em fa mal aquesta frase insultant, de tan poca caritat ni empatia. No deixaré de creure en Jesucrist ni en l'església perquè el bisbe de San Sebastian, des de la seva comoditat hagi insultat d'aquesta manera el dolor dels pobres. El dolent és els que estan mig/mig. Aquestes actituds no faran més que allunyar la gent de l'església.

I vostè, monsenyor, és un bon exemple de virtut? segur? lo de la biga i la palla? Perquè aferrar-se a una posició de poder quan el 70 % dels capellans de la seva diòcesi han demanat que no hi sigui, perquè insistir en manar malgrat no el volen, no és ser gaire humil.
Perquè per arribar tan amunt s'han de llepar molts culs. I fer molt la vista grossa segons en què. I donar la mà fluixa als poderosos, i ser inflexible amb els humils.
I des del seu tro s'investeix de superioritat, i ens insulta.
A nosaltres. I sobretot, al poble Haitià.
Espero que es disculpi. Confio en que es disculpi.

Prega per nosaltres

M'ho va dir la Marta, una amiga molt estimada. La seva mare està molt malalta, ho vaig saber massa tard, quan ja feia gairebé un mes que estava ingressada.
Té el seu què, perquè li vaig preguntar què podia fer per ells: viuen lluny de Barcelona i la mare està ingressada aquí, i pensava en oferir-li casa nostra, o que els seus fills vinguessin amb nosaltres mentre ella era a l'hospital.
La seva resposta em va fer pensar molt, ella i jo hem parlat molt poc d'aquest tema, alguna vegada m'ha qüestionat la meva opció, no tant de fe, sinó de viure-la en el marc de l'església i tal. Ella és una persona molt espiritual i generosa, però molt llunyana de l'església. I en el moment en el què em vaig oferir, ella em va demanar pregària. A la meva manera, des de la meva opció.
Ho he fet, aquests dies, pregar per ells, per la seva mare. Demanant a Deu que els enviï coratge.
Ahir vaig rebre un missatge d'ella al mòbil. Diu que la seva mare sembla que està recuperant-se.
I des d'aleshores estic tan terriblement contenta que tinc la necessitat de compartir-ho amb vosaltres.

El que en realitat importa

Per la nit al Mateu li agrada molt, com tots els nens, que l'acotxi. Tenim una estona per estar ell i jo (son germà va al llit més tard) i parlem una estona, fem una petita pregària adaptada a ell, i algunes vegades cantem una cançoneta de la nostra invenció en la qual anem repassant tota la gent que estimem (té moltes estrofes!)
Avui, però, tinc moltíssima feina. He de preparar un examen per demà, i corregir unes coses que no tenia previstes, i preparar alguna altra classe... vaja, que tinc feina. El Jordi no hi era, tenia el Miquel llegint, i he enviat el Mateu al llit i he engegat l'ordinador.
Amb això que sento la seva veueta: "mama, haz de venir a cantar-me la canzó"
- D'aquí a un moment vinc- li responc, desitjant que mentre se m'adormi i pugui començar a treballar ja.
Al cap de cinc minuts insisteix
- mama, que no venz?
- Ara vindré, espera un momentet.
I com que a la tercera va la vençuda, quan he sentit altre cop que em cridava, i amb un argument tan poderós com "han passat almenys tres-cents seixanta mil momentets i encara no has vingut!" m'ha desarmat, he anat al seu llit. Ell m'ha rebut renyant-me
- T'estic ezperant de fa molta eztona, necezito els teuz petonz
- Ai caninyo, és que tinc molta feina i he de fer moltes coses
- Si, però mama, què és el més important? La vida!- em diu ell, obrint els seus ullassos, i fent un gest molt expressiu amb les mans, amb una simplicitat i una saviesa pròpia dels il·luminats. I encara continua: "fer-noz petonz i abrazadez, i no tant treballar, i ordinador i bolos"

Doncs si, que té raó. El més important és la vida. Els petons i les abraçades i l'amor. O sigui que l'he abraçat, i no ens hem estalviat cap petó ni cap abraçada.
I he après molt. I espero que no se m'oblidi mai.
El que més importa. La vida.

Bach

Segons The King's Singers

Què demano al 2010

Força per encarar-lo.
Esperança, fe, confiança.
L'Alè dels que estan prop meu. La presència dels que ja han marxat.
Salut.
Serenitat davant de les adversitats que segur que trobaré.
I que sàpiga agrair tot lo bo que rebré.