El Mateu té febre

Avui havia d'anar a Barcelona, però tot semblava confabular-se perquè no hi pogués anar: una vaga de transport públic, se'm trenca la bossa, em deixo un paper imprescindible a casa que fa que hagi de tornar a buscar-lo... I quan finalment aconseguia sortir de casa, em truquen de l'escola que he d'anar a buscar el Mateu perquè té febre.
Vaja, he pensat, això deu ser que no havia de marxar, i per això tot anava malament: si haguessin anat les coses com tocava, jo hauria rebut la trucada ja a Barcelona, i el meu fill hauria hagut d'esperar-me més d'una hora enfebrat a secretaria.
Ara el tinc estirat al sofà, amb els ulls lluents i les galtes enceses. Està fet una coca.
Li tinc una tovallola humida al front per baixar-li una mica l'escalfor. I ell em mira, amb aquesta pell de vellut que té i les pestanyes llargues i els ulls grossos, i els llavis tan molsosos, i em diu "mama t'estimo" i jo em derriteixo.
Jo recordo quan era petita, que m'agradava una mica estar malalta i que la meva mare em mimés. A vegades era simplement comprant-me un mortadelo i fent-me un suc de taronja natural, però aquelles estonetes enfebrada amb ma mare al costat les recordo molt tendres.
O sigui que he decidit assaborir els contratemps. No puc fer les mil coses que havia de fer, però tinc una estufeta humana al sofà que em necessita. Vaig a fer-li caricietes i a donar gràcies perquè les coses han anat tan malament que he estat aquí quan el meu fill petit em necessitava.