Les carícies de l'àvia

Vaig a veure el Damià. És una tarda molt calorosa, i quan s'ha despertat de la migdiada, per no vestir-lo, simplement l'han incorporat al llit. Està en bolquers, tapadet amb un llençol fi, i respira tranquil quan arribo. Un bebè gran, amb el cabell canós.
Em reconeix, i xerrem una mica. La seva conversa, que sempre havia estat molt limitada, ho és encara més. Constantment em demana que l'incorpori o que l'estiri, és com divertit, anar amunt i avall amb el llit elèctric. El que li passa, pobret, és que no està bé de cap de les maneres.
Fa molta calor, l'habitació té les dues finestres obertes però no corre ni un bri d'aire. Li eixugo la suor, l'agafo de la mà.
I ell em pregunta per la seva mare. Se n'ha anat al cel, li dic jo, i noto que m'ennuego.
- porquè?
- Perquè era gran i estava molt cansada i malalta- li dic jo, recordant la lluita feroç que va fer la meva àvia per no morir-se i deixar-lo a ell.
El Damià sospira i calla un instant. Després hi torna:
- ¿Donde está mi mama?
- La teva mama està "al cielo"- li dic jo, barrejant, com sempre que parlem, les dues llengües- Però t'estima molt, i des d'allà ens mira i ens acaricia.

I quan dic això, un suau ventijol infla la cortina i m'acarona la cara.
Ha estat com si la meva estimada padrina em tornés a acariciar, com feia fa tants anys, quan jo era nina i el Damià era encara ell, i tot estava per començar.
Com enyoro aquelles carícies que mai tornaran.
Per a mi no ha estat una casualitat. La meva padrina estimada, que em va donar el seu nom i el seu carinyo i mil petites coses que feren de mi un infant feliç, m'ha acariciat amb un suau vent a la cara.