El Barça

Només són onze milionaris en calça curta donant puntades de peu a una pilota. No em representen, ni a mi, ni al meu país.
Avui, però, tothom en parlava. I servidora no deixa de sentir-se una mica marciana.
És com si fos atea i intentés creure sense poder-ne, doncs el mateix amb el Barça: jo intento sentir alguna cosa, emocionar-me, però no puc. Dec ser frígida del Barça.
Es clar que me n'alegro, perquè molta gent que estimo és culé (els meus fills són socis des del dia que van néixer) i m'agrada que la gent que estimo estigui contenta, i avui tothom estava radiant, però com massa: no es parlava d'altra cosa.
I si, hi ha altres coses, sabeu?
Una pregunteta capciosa: si ahir s'hagués descobert la vacuna de la Sida, o s'hagués resolt el tema de Gaza, o haguessin trobat el remei per no dependre tant de les energies fòssils, hauria sortit tanta gent al carrer?
No estem perdent una mica els papers?
Val la pena que la felicitat de tanta gent depengui de que una pilota entri a una xarxa?
Què canvia substancialment a la nostra vida si ahir l'Iniesta no hagués fet el gol?
Tan important és que guanyi el Barça?

Postdata:
El dia següent de que el Barça guanyés la copa del Rei, la mestra de permanències de l'escola progressista i laica on van els meus fills, els va fer cantar a tots l'himne del Barça. Em pregunto què hauria passat si els hagués fet passar el rosari, o simplement els hagués fet fer una petita pregària per agrair el nou dia que començava.