El Creuer (3) La dignitat del treballador

No se si als treballadors de Costa Cruceros els diuen que han de somriure sempre i a tothom, o és que en els seus àpats els posen àcids, però la veritat és que donava la impressió que estaven contentíssims d’estar treballant perquè no et faltés de res.
Costa Cruceros té escoles d’hosteleria a diversos païssos del tercer món: Indonesia, Filipines, India i Brasil, a més de la que té a Gènova.
Els treballadors aprenen un ofici, i després s’embarquen. Cada vaixell té 900 persones treballant-hi mentre navega, a més dels que treballen a terra, sigui fent el control dels passatgers que entren i surten, sigui encarregant-se d’embarcar les comandes de la cuina, o desembarcar les deixalles, el que sigui.
Estan embarcats vuit mesos l’any, i en descansen quatre. Mentre estan embarcats treballen de dilluns a diumenge. Depèn del servei que fan poden baixar a visitar algun port, sortir a donar un volt (en vaig veure més d’un pels ports on baixàvem) o estan més lligats.
Jo em vaig prendre la molèstia de preguntar-los i ells m’ho explicaven com molt orgullosos d’estar treballant allà. No se si són les instruccions que els van donar, o realment davant les opcions de feina que tenien als seus països, el fet de treballar amb assegurança, amb allotjament i manutenció, aire condicionat i metge a l’abast és glòria. Suposo que hi ha una mica de cada.
Però el títol de l’entrada no ve per aquest fet, sinó per un altre que em va fer vergonya aliena: durant uns quants sopars, un grup de cambrers es va posar a ballar. Feien una performance. Fins i tot alguns es van posar a ballar la conga, (només aprovo la pena de mort en el cas que s’apliqui fulminantment a l’inventor d’aquesta horterada) o a ballar un vals amb les passatgeres.
I potser és que tinc molts escrúpols, almenys és el que em deien els meus companys de taula, però jo pensava que això és massa. No se, els cambrers somreien quan ho feien, però a mi em semblava que atemptava contra la seva dignitat que a sobre de posar-me el plat a taula m’haguessin de treure a ballar un vals. (la Conga també ho van intentar però no ho van aconseguir)
Posats a males, aquest darrer carnestoltes em vaig haver de disfressar d’ós panda. No se si algú quan va veure el claustre de professors vestit d’ós Panda també va pensar que estàvem perdent la dignitat, no ho se.
Potser vaig tenir tants escrúpols perquè em sentia una mica culpable, avergonyida d’exhibir la meva riquesa amb cambrers de països tan pobres.
Nois, no se si és que estic carregada de manies o què.