La humilitat

Em trobo una veïna dels meus pares que fa temps que no veia.
- Qué guapa estás!- li dic.
- Uy, no! Si me engordado un montón.
Jo la miro i no la veig tan grassa com això. Insisteixo.
- No se, yo te veo muy guapa
- Esto es que he ido a la peluquería, pero mañana cuando me duche voy a volver a tener el pelo como un estropajo.
Em ve corrents al pensament les ganes de dir-li
- Tienes razón, estás gorda y eres fea.

No li dic, però. Suposo que no li agradaria massa, però és el que ella m'està demanant a crits, no?
Perquè ens costa tant acceptar els elogis? Perquè quan algú ens diu una cosa maca nosaltres saltem a dir que no n'hi ha per tant?
La humilitat consisteix en això?
Perquè ens maltractem tant? Ens costa acceptar que si, que estem macos, que ens para bé la roba, o que som simpàtics.
I ara com mare i com educadora, em plantejo si als meus fills o als meus alumnes estic tota l'estona dient-los les coses dolentes o m'aturo a felicitar-los per les coses que fan bé.
Perquè clar, si vas taladrant a algú des de petit repassant totes les seves mancances, després passa això: aquella persona rep un elogi i no el sap gestionar.
Fa riure, aquesta anècdota, si no fos que és un reflexe del que passa: aquesta dona té una autoestima per terra, no està acostumada a que li diguin coses maques, no sap què respondre. Es sent cohibida.
I em sembla que la humilitat no va per aquí.