Conec una persona que és com una Coulant. De fora té una aparença espongosa. Simplement mirant-la sembla una cosa que en realitat no és.
És una dona que es fa la forta. Somriu, malgrat alguns moments se li posa la pell de gallina, en pensar en el que ja no serà la seva vida. Tanmateix l'altra gent no té la culpa del que està passant, i tothom es sap lo seu.
Però si hi poses cullerada, si fas l'esforç d'acostar-te tant com per veure el seu interior, aquesta crosteta es trencarà i sortirà la viscositat calenta i fosca del seu interior. La pena, el dolor, la ràbia, la frustració.
Tots tenim coses a resoldre, però aquesta dona-coulant les té tan concentrades que sembla com si no fos possible que només una persona porti tant a dintre, i tot i així es mostri tan sencera.
Per contrarrestar l'agror del cacau que té dintre, així com jo em menjo la coulant amb el iogurt, ella ho acompanya amb un sentit de l'humor vivaç i finíssim.
M'agrada, aquesta dona. M'agrada que sigui conscient que encara té molta feina a fer, però no ho faci pagar als altres, m'agrada que somrigui malgrat estigui desfeta per dintre, m'agrada que hi hagi tan poca gent que sàpiga que en realitat no és tan feliç com fa creure.
Deia que tots tenim coses a resoldre, i està bé saber-ho, i treballar-hi, i no amagar el cap sota l'ala. Però sobretot no fer pagar als altres la nostra lluita.
Els que esperàveu amb aquest títol una entrada més gastronòmica, podeu saltar a aquest altre post.
5 comentaris:
Aquesta fotografia és una provocació per als sentits... També la teva reflexió ho és per a la nostra imatge pública. Perquè amagar el que tenim de tou, allò que es desfà? Jo sempre he agraït molt el que les persones es mostrin tal com són, sense filtres. D'elles en prenc exemple. Teresa
Teresa, tens raó. No hi ha cosa més terrible que una persona hipòcrita.
Però en escriure el post em referia a una altra cosa. A aquesta gent que malgrat passa per mals moments, no deixa de tenir un somriure. A la gent que no està de mal humor i no fa pagar als altres les coses que li fan mal.
No se si m'explico. Hi ha gent que maltracta als que té al voltant amb una exposició impúdica dels seus sentiments més primaris. Em refereixo a la gent que es queixa de tot, que tot ho veu malament, i que mai s'atura a dir-te "i tu com estàs?" En canvi n'hi ha d'altres que decideixen fer la vida més amable als demés.
Que no té res a veure amb tenir una façana somrient i anar-se fustigant interiorment.
Ai, no se si m'explico.
Maria,
Sí.
Penso que la persona que sap donar el millor en els pitjors moments és la persona que deixarà els seus gens a la posteritat.
La humanitat, com diu en Carbonell, encara està en procés evolutiu. Abans deien "els més forts sobreviuran". Ara diem "els més humans sobreviuran". La resta s'extingirà, ho fa, encara que no ho sabem veure.
mmmm... què bona! M'encanta, la xocolata!!! ;))
Abraçades,
Em trec el barret davant d’ aquesta gran dona que tan bé descrius. Si que es veritat que gent així n’hi ha poquíssima, perquè tothom es creu que la seva història és la més única i complicada i relativitza els problemes dels altres . Jo sempre dic que l’ empatia és quelcom gratuït difícil de trobar en abundància i mira que costa ben poc ser una mica generós i comprensiu amb els que t’ envolten. També trobo curiós que quan un no vol explicar les seves històries fosques o bé els seus cabdells interiors, la gent acostuma a dir: és clar que s’ ensurt no veieu que no n’ hi ha per tant ! .
I llavors un pensa: Cómorrr ?? :-)
Publica un comentari a l'entrada