Llarga xerrada amb el Fernando, el professor de violí del meu fill. El violí és un instrument molt difícil, que necessita unes bases molt ben establertes per poder gaudir més tard de la música sense tenir problemes de lesions musculars.
Es troba, com em vaig trobar jo tantes vegades, amb alumnes que volen que els donis classes però no accepten que siguis mestre. M'explico. Alumnes (i pares) que volen que els diguis que ho fan molt bé, que els facis anar passant de cançó en cançó, sense aprofundir massa perquè no es cansin, i sense filar prim amb assumptes com la bona posició, el so, la afinació...
Perquè tractar aquests assumpte és com regar un test on saps que hi ha bulbs enterrats. Ho has de tenir molt clar, perquè és bastant pesat, doncs els resultats no es veuen immediats.
I ens trobem en la generació de la Play-station, amb una gran oferta de plaer immediat, i amb el dilema. Ser mestre. Fer-lo tornar enrera, assentar les bases, reforçar els ciments del violinista. Malgrat ser incomprès moltes vegades.
El Fernando deia que és molt difícil ensenyar a un mal violinista. Jo crec que és molt fàcil ensenyar malament. Deixar passar coses, ser condescendent, fer-los tocar coses molt vistoses i dir-los que tenen futur. Això és el que els pares volen sentir.
Fer la classe assegut. Dormitar mentre l'alumne vomita a gran velocitat les notes repetides mecànicament, sense cap esperit crític.
Que difícil és ensenyar, i més avui en dia, el do de la paciència, de les coses ben fetes, d'escoltar-se. Que difícil és trobar l'equilibri entre deixar-los tocar cançonetes perquè vegin el fruit de la seva feina, però no deixar que passi l'arada davant el bou.
Difícil paper, aquest de ser mestre. Però segur que molt més enriquidor que el de simplement donar classes. Encara que donar classes et faci molt més popular i simpàtic. La ètica professional ens fa ser mestres. I si algun alumne es queixa, pensar per dintre "algun dia m'ho agrairàs".
(Que trist, ja començo a parlar com la gent gran)
6 comentaris:
Que be, parles com la gent amb molt de ceny!
m'ha agradat molt aquest post Maria.
Felicitats, Maria.
De debò, no estàs sola en aquesta "croada" de mirar de fer bé les coses malgrat les resistències.
I visca l'esforç.
Existeix a la nostra societat una patologia descrita com a "psicosi de la mandra". La immediatesa, la cultura del "ja" i "tot", la comoditat com a gran paradigma fa que pugi gent amb poca esma per encarar grans reptes.
Ho hem d'anar verbalitzant i posant-hi remei entre tots plegats.
Perdó, on he dit "psicosi" havia d'haver dit "neurosi".
Jejeje. No parles com la gent gran. Jo també em faig aquesta reflexió sovint quan tracto amb els nens de l'esplai, i només tinc 23 anys!
Bufff... ensenyar, quina tasca més complicada! Però un bon mestre mai s'oblida, els millors essent sovint els més exigents i perfeccionistes.
Marcos, gràcies. Lu, Sara: si que és veritat que no estem sols en la feina quotidiana, però és una mica esgotador, oi?
Dra Marols; la neurosi de la mandra. Fa mandra, realment, aturar-se a fer les coses poc a poc. La veritat és que un dels meus pitjors defectes és la impaciència. Però si una cosa he après en aquests anys és que en el món de la música més val poc a poc i bé que ràpid i malament.
Encara que desitjaríem ràpid i bé!
Publica un comentari a l'entrada