Advent a deshora , monges i mimoses

La mimosa ha estat sempre un arbre molt estimat per a mi, no se ben bé perquè, tot i que hi poden tenir a veure alguns records d'infantesa.
Abans treballava a un altre poble, i per anar a la feina, després d'un revolt de la carretera em trobava una mimosa. Durant anys vaig estar observant-la, i a la primavera, quan estava rodejada de flors esplendoroses i la veia allà, humil i verda rodejada de tants colors, jo li picava l'ullet, i pensava que ella floriria quan ningú mes ho fes. Amb els dies grisos i més mancats de llum, mentre els arbres i les plantes dormissin extenuats, esclataria la mimosa.
Quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill i vaig saber que naixeria a finals de gener, vaig pensar que seria més o menys, quan la mimosa estigués florida. Vaig estar vigilant-la tot l'embaràs. Era com un calendari d'advent privat, només per a mi, i per l'advent a deshora que estava vivint. Esperar el primer fill és una experiència única. Veure aparèixer les primeres puntes verdoses amb aquell groc tan tímid al principi, em va fer aquell any, més que mai, un pessigolleig molt especial.
Poc a poc la mimosa anava tornant-se més groga, i el meu cos anava acabant d'arrodonir-se.
Un dia vaig anar a treballar i quan vaig veure la "meva" mimosa vaig pensar que havia errat els comptes, perquè l'arbre ja esclatava de llum i a en Miquel encara li faltava una setmana, o més i tot. Aquella mateixa nit vam fer-li una festa de comiat a l'Àngels, que entrava a les carmelites, i vaig anar molt atabalada. El dia següent, que era dissabte, em vaig llevar pensant que m'havia caigut malament alguna cosa del sopar. Però el que passava era que anava de part.
En Miquel va néixer tal dia com avui, ara fa set anys. Està d'enhorabona ell, i també l'Àngels, que va començar a ser monja a l'hora que jo començava a ser mare.
Ja no hi passo, pel costat d'aquella mimosa, però avui n'he vist una que estava espectacular.