Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia com la vida continuava amb optimisme.
Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de Pancreas. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant estirat a la camilla a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que li va costar bastant néixer, o potser simplement era el so d'un part natural, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, va veure passar la camilla amb la mare tota suada amb el nen en braços. I li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.
Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar en aquestes dates, que s'escau l'aniversari d'aquella operació. Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit, que diu Papasseit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que aquests dies fa set anys. Si és un digne recanvi del meu padrí jove deu ser un nen vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.
7 comentaris:
´Maria...és encantador el text d'avui...fins i tot m'he emocionat en els dos casos de resposta al fet d'un nou naixement. Deu ser que com que a mi m'ha nascut el segon nét, un dels meus "racanvis" estic més sensible...Però el d'en guillem m'ha conmogut.Que sàpigues que espero algun anècdota o algun succès que t'ha passat...i penso va que t'ho passaràs bé llegint-lo i dient a l'autora que continui comunicant-nos les seves reflexions. Fins aviat
Un petó ben gran de vida per a tu i tots els teus. Bon inici de curs maca.
Manel i Daniel, moltes gràcies. Espero poder saludar-vos a la trobada de blocaires!
Per cert, he d'aclarir pels que no sou mallorquins, que a Mallorca un padrí jove és el que a Catalunya en dieu simplement un padrí. O sigui que el Guillem, a més de ser el germà de la meva mare era el meu padrí de bateig. (o de fonts, que en diem també)
Padrí de Fonts... una expressió deliciosa.
Maria, t'explicaré una història semblant. La meva àvia estava ingressada a l'hospital de Sant Jaume, ja eren els darrers dies de la seva vida, quan l'anava a veure algun dia vaig coincidir amb la meva germana, que hi anava amb la seva filla, aleshores la nena tenia un any i mig. M'agradava trobar-me-les, ja que era una escena increïble. A un costat hi havia l'àvia, ja al llit, moltes vegades sent-hi però sense ser-hi, adonant-se que hi érem però sense poder expressar-se ja gairebé gens. I a l'altre costat, la meva nebodeta corrent pel pati de l'hospital entre les cadires dels malalts que podien sortir a prendre el sol, rient i arrencant un somriure de tots ells. I entre totes dues, la mare, la meva germana i jo, les dues generacions del mig. Era veure el misteri de la vida sencer, per un costat una vida a punt de cloure's per obrir-se a la Vida, i per l'altre costat una vida esclatant amb un munt de coses per endavant per viure encara. Feia pensar i alhora no podies deixar d'agrair a Déu el do de la vida.
Bé, ja ho veus, l'experiència va ser tant forta per a mi, que dubto que mai se m'esborri aquesta imatge.
Ja ens veurem aviat, oi?
Per cert per molts anys en el dia del teu Sant !!!
Maria, com sempre arribes al cor....
lulu
Jordi: El mallorquí està ple d'expressions delicioses, ja n'he anat parlant al blog.
Sor Nicotina: el naixement de'n Miquel va coincidir amb els darrers mesos de la meva padrina, amb Alzheimer. Va ser una experiència absolutament corprenedora, veient com les habilitats que poc a poc adquiria el meu fill les perdia la meva àvia. Entenc com et senties.
Lu... Tu també arribes al cor. I per cert, tu ets de les que no van callar (mira el següent post)
Publica un comentari a l'entrada