Barceló, des de la fe

Antigament les escenes que es representaven als temples religiosos servien per educar a un poble analfabet. Era una mena de catequesi visual. Per això les esglésies estan tan plenes de símbols, per donar en les imatges el màxim d'informació possible.
Pensava en això veient la capella del Santíssim de la Seu de Miquel Barceló.
M'ha dit molt, moltíssim, m'ha interpel·lat, m'ha commogut. Aquest Crist incorpori, ressuscitat, victoriós sobre la mort (les cal·laveres atònites), aquests peixos bocabadats davant els hams, la xíndria sucosa, les peles de taronja, el vi, la viscositat marina (com es pot tenir argila viscosa un cop eixuta? encara me'n faig creus!)
M'he assegut en un banc, respirant poc a poc i assaborint, perquè aquesta obra no es veu ni es mira, s'assaboreix. És curiós com sent tan espiritual pot ser a l'hora tan terrenal, o potser és aquesta la raó per la qual és tan espiritual: perquè hi surt una col, un pop, totes les criatures, i estàs tan de peus a terra (i enfonsada al mar) com tocant al cel. És com un moment integral: estàs submergida en la creació, amarada de l'immens do de Deu, absolutament agraïda, xopa del seu amor. Tot el misteri de la fe en la foscor del mar, en la lluminositat de les fruites, en els peixos vibrants que fan camins pel mar.


Mentre estava asseguda un guia explicava a un grup de turistes, en un anglès tan macarrònic que l'entenia perfectament, el significat de l'espai. I em va sobtar que els expliqués el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Donava per fet que molts d'ells no ho sabien.
Anem en aquesta direcció, poc a poc la cultura religiosa de segles s'està dissolent en la mediocritat de la cultura actual, en la gran superficialitat de les masses, en el consumisme buit, i ara si a molts joves els dius "Ave Maria" els sona més a Bisbal que a la verge.
O sigui que poc a poc, tornarem a la funció primigènia. L'art als temples servirà per explicar als nous analfabets que una vegada Jesús va multiplicar els pans i els peixos, i que ens promet una aigua viva que no ens tornarà a deixar assedegats, i que va triomfar sobre la mort i que tota la creació és un do de Deu.
Em vaig quedar sense paraules. I em pregunto si algú arribarà a la fe des de l'art, així com molts han arribat a l'art des de la fe.
És curiós, per cert, que Barceló es declari no creient. No entenc com un no creient ha pogut fer una obra tan intensament espiritual. No se, és com un ateu doctorat en teologia (n'hi ha?) Es pot parlar de Deu, es pot explicar tan intensament Deu sense sentir ni el suau pessigolleig del seu amor?