Ara estic en aquells dies de final de vacances. Aviat tornarem a Mataró, hem començat a endreçar la casa, guardar coses, plegar l’hamaca, rentar tovalloles de platja de la gent que ha marxat...
La gent que ha marxat. Els que ja han hagut de tornar a Mataró. Aquests em deixen una pena dolça.
Com aquell esclau que sostenint la corona al Cèsar li anava repetint que és mortal, les habitacions buides dels que ja han marxat em van recordant que aviat la meva habitació estarà igual: amb el matalàs orfe cobert amb una tela que el protegirà fins l’estiu que ve, les persianes tancades, la cortina posada...
A vegades m'agrada pensar que un tros meu, una essència, com un fantasma, es queda a viure entre aquestes parets blanques que m'han vist créixer, i espera que torni l'estiu següent.
Hi crec molt, en les vibracions que deixa la gent als llocs, segons sigui feliç o infeliç. Potser en parlo en una altra entrada al blog. Si aquesta casa té una mena de consciència, un disc dur on guarda imatges, sensacions, colors, converses, segur que té guardat un munt de bons moments, de bons amics, de plenitud.
A Mataró sóc feliç, m’agrada la rutina de l’hivern, no em puc queixar de com estic vivint. Però aquests dies de final de vacances em produeixen una pena dolça i constant. Ha passat molt ràpid, no se si m’ha acabat d’aprofitar, com diria Neruda, fué tan corto el amor y tan largo el olvido.
3 comentaris:
Són les dues de la matinada, però abans d'anar a dormir...em dic i si mirés els blocs dels meus amics del "blogger"...?i no he pogut anar a dormir sense llegir el que avui has escrit i el que vas escriure anteriorment el del "guapo" per entendre'ns. Vinga tornem a la realitat de cada dia....i també al ritme de fer comentaris als meus amics i amigues. Una abraçada i fins aviat
Com diria en Homer... "-D'oh!"-
Pena dolça i constant, però petita com un tros de pera amb vi negre, o una cullerada de sopa de carabassa, o les castanyes, o el raïm... La tardor, Maria, que ve una tardor ben bona;)
Publica un comentari a l'entrada