vint minuts

Per aquesta fotografia Kevin Carter va guanyar el Pulitzer l'any 1994. Al cap de tres mesos es va suïcidar. No suportava la pressió d'haver de contestar la pregunta que tothom li feia: Vas ajudar la nena després de fer la foto? Ho vaig llegir diumenge a El País.
Resulta que es va estar esperant vint minuts, a que el voltor s'hi acostés, desplegués les ales... Volia guanyar un premi, pensava que seria una bona metàfora de la situació d'Àfrica: la pobresa, la vulnerabilitat, la immensa solitud, davant la implacabilitat del voltor. Durant aquella eternitat, vint minuts, el voltor va estar quiet. I la nena panteixant. I finalment Carter va disparar la foto. I se'n va anar, a buscar-ne una altra.
Heu estat mai al costat d'un moribund? Jo sí. Amb els meus padrins. És terrible, veure'ls lluitar per cada gota d'aire. I al final, quan fan dos alens i després deixen de respirar, i després en fan un de solt, i estan deu segons sense fer res, i no saps si ja està o al cap d'una estona en tornaran a fer un altre... No saps mai si el que sents és el darrer. Es fa etern. I encara que hi siguis, que li donis la mà, que li parlis, saps que està sol. Que se'n va, que no pots acompanyar-lo. I saps que serà la darrera vegada que el veuràs, i vols absorbir l'escena, congelar-la. Perquè mai més, mai, tornaràs a estar al seu costat. I per una banda vols que s'allargui, i per l'altra vols que acabi ja.
M'imagino el fotògraf mirant l'escena. en aquells vint minuts llargíssims.
Es va suïcidar, i no n'hi ha per menys. És molt fàcil jutjar-lo, pensar que nosaltres hauríem espantat el voltor, hauríem abraçat la nena per agombolar-la en els seus darrers instants, hauríem... Què? tranquil·litzat la nostra consciència tapant un petit forat del desastre d'Àfrica?
És fàcil pensar que nosaltres ho hauríem fet millor.
Aquesta situació m'ha recordat una altra en la qual vaig haver de decidir què fer. No van ser vint minuts, potser no van arribar ni a dos segons. I penso que, com Carter, vaig triar la opció equivocada. (bé, potser ell pensava que havia triat la correcta. Serà millor dir que, com Carter, me n'he penedit de la opció que vaig triar)
Us en parlaré en el proper post. Ara quedeu-vos amb aquesta angoixa. Una nena morint mentre el voltor espera el dinar. Intenteu mirar-la durant vint minuts. I sapigueu, sigueu conscients, que això s'està repetint constantment i que nosaltres en som còmplices.