La frustració

Dimarts passat feia classe d'oboè a un grup de quatre nens de p5, el mateix nivell que el meu fill Miquel. A una nena no li sonava la canya de l'oboè, i és que al principi és molt difícil de fer sonar. Es sentia molt frustrada, perquè als altres els havia sonat i ella en canvi, per més que ho intentava no podia.
Vaig estar una bona estona entretenint-m'hi, però els altres s'anaven posant nerviosos, i li vaig dir "bé, ara practica una estona soleta", i em vaig posar a fer una altra cosa amb els altres tres. De vegades quan estàs sola et concentres més i ho aconsegueixes.
No havia passat ni un minut quan la vaig sentir sanglotar. Plorava i em deia "vull anar amb la mama"
Em va fer una pena! la vaig abraçar, li vaig explicar que a mi també em va costar molt al principi... després de la classe em vaig quedar una estona més amb ella i son pare, no varem aconseguir que li sonés, però li vaig deixar una canya i durant la setmana ho aniran intentant.
La nena va tenir una frustració, però va sentir que estem al seu costat, que ens en preocupem, i que volem que se'n surti
Va molt bé, haver tingut fills, les coses es veuen d'una altra manera. Després em vaig plantejar què hauria fet en Miquel davant d'aquesta situació, com hauria manejat la seva frustració. El Miquel plora molt poques vegades. Segurament hauria rebotit la canya a terra, hauria empipat els seus companys..., el que fos, per tal que la professora li fes cas.
Però clar, jo no l'hauria consolat, l'hauria renyat. I ell, a més de sentir-se frustrat, s'hauria sentit dolent. Jo no l'hauria conhortat. La seva reacció equivocada hauria provocat en mi una reacció encara més equivocada, i ell s'hauria sentit malament, i jo també. Ens hauríem enfadat, com fem molt sovint.
És difícil, això de tenir fills. I a vegades entens les coses al cap del temps, quan les teves respostes han estat equivocades, quan no has estat capaç de fer-li costat, de fer-lo sentir estimat. No venen amb llibre d'instruccions, i fem el que bonament podem.
He fet molts errors, i suposo que un dels pitjors ha estat pretendre que el meu fill fos com jo volia, i no com és ell. I no entendre que expressa la seva frustració sense plorar. Però que no per això deixa de ser un nen atemorit que vol anar amb la mare.