Ja tinc trenta-set anys i dos dies. El problema és que no se si aquests anys realment els tinc, o ja no els tinc, vull dir que ja m'han passat, no se si tinc el que vindrà o el que he viscut.
No m'acaba d'agradar, això de que vagin passant els anys, cada vegada més depressa per cert, perquè encara tinc moltes coses a fer, molts llibres per llegir, molts llocs on vull anar, i no vull morirme sense tocar les bagatel·les de Ligeti, sense escriure les històries que m'han explicat, sense creuar l'atlàntic.
Tinc molta feina encara, i com diu el poeta, espero que la mort, quan arribi, em trobi molt viva.
Us pot semblar una mica depriment el post, ahir vaig saber que una amiga meva té un càncer de pit, (porto una marxa guapa, començo a pensar que ser amic meu és una professió d'alt risc) i això em va fer tenir moltes més ganes d'exprimir la vida.
Sigui com sigui, gràcies als amics que vau venir dissabte a celebrar amb mi l'aniversari, gràcies als que vau trucar, gràcies als que m'estimeu i m'ho feu saber.
Al brindis vaig demanar, simplement, que els trenta-set siguin tan bons com els trenta-sis. No es pot demanar més. He decidit ser feliç per tal de ser agraïda.
Petons
6 comentaris:
Crec que en casos com el teu, gairebé semblen innecesaris els consells. De totes maneres, em permetré de caure en la temptació de citar una frase cèlebre d'Eleanor Roosevelt: "El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis". No és cap consell, ja ho veus. Qui més qui menys, té els seus somnis, i ves a saber si els realitzarem o no en aquest món. Però l'home (home, dona) és un ésser de desig, i qui excercita el desig (evidentment el desig del cor) és un do per als altres. Potser ell no ho sabrà... Però Déu no se'n riu de ningú. És cert que tens molt a fer encara, però jo no em preocuparia. Ocupate'n si pots, i si no pots, no diré que des despreocupis... però cada cosa té el seu moment, i amb freqüència el temps no juga al nostre favor. "La paciencia todo lo alcanza!".
Bé, no m'enrollto més.
Feliços 37, Feliç vida!
Es interessant lo que deia el Sr. 6-14
Jo hi afagiria allo de: "Lo consiguieron porque no sabian que era imposible'
por primera vez uso del medio de tu blog para desearte un muy feliz 37 ano. y con retraso pero estamos muy lejos de ti! Lee tu ultima pagina y entiendo bien lo que pensas porque tenemos casi la misma edad. Seguro que ya tienes muchas cosas que hacer. "Le bonheur" es un trabajo de cada dia. Para nosotros el ano que se acaba fue el ano durante volvimos a encontrarnos despues de 4 anos. Y fue unos de estos momentos de "bonheur". Besos
A mi m'agradaria poder sentir-me tant estimada i encoratjada com tu en el meu 37+1.Mentrestant rumiaré allò que dius i sí,es veritat el temps vola!!Disfruta dels teus i continua compartint amb tots nosaltres els teus sentiments.
petons i una abraçada.
lulu
A mi m'agradaria poder sentir-me tant estimada i encoratjada com tu en el meu 37+1.Mentrestant rumiaré allò que dius i sí,es veritat el temps vola!!Disfruta dels teus i continua compartint amb tots nosaltres els teus sentiments.
petons i una abraçada.
lulu
Una altra vegada, moltes gràcies. I també als que després d'haver llegit el blog us heu posat en contacte amb mi per altres canals.
Realment em feu sentir estimada.
Gràcies, de tot cor
Publica un comentari a l'entrada