Montcabré

Hem anat amb els nins i ma mare a passejar fins al Montcabré. Un camí agradable, fàcil fins i tot amb petits. A més, crec que ara fa la temperatura justa, ni fred ni calor (zero graus, que va dir aquell), i el bosc esclata amb la primavera insolent que ens altera les hormones i l'ànim.
Ha estat molt agradable. Prou curt per que no es cansin, prou llarg com perquè avui dormin d'hora. Són bonics, aquests camins que tenen trams sinuosos, amb matolls amb flors i pins que ens donaven una ombra intermitent. Els nins anaven amunt i avall, recollint pinyes i pals amb formes interessants, perseguint papallones que passaven vacil·lants al nostre costat, trobant pedres que els semblaven maques, pel color, per la forma, pel que fos. Ens feien participar de les seves troballes, estaven entusiasmats de veure el castell de Burriac (bé, en Mateu deia "el castell de Goliat") i tot els semblava fantàstic. Un escarabat a una flor blanca, un camí de formigues atrafegades, unes arrels d'un arbre que els semblava un pop de pedra, una abella com de vellut, fent-li pessigolles a les flors.
Quina felicitat, veure un nin córrer darrera una papallona, rient confiat, amb una pinya a la mà i una branqueta de romaní a l'altra. I donar gràcies per aquest dia senzill, pel sol suau i el ventet encara fresc, i per les rialles dels petits, que encara s'entusiasmen quan pugen a un turonet i veuen la ciutat als seus peus.
Allà dalt semblava que hi hagués una convenció de papallones, (moltes papilio machaon, grosses i confiades, que es deixaven fotografiar impúdiques, obertes, exhibint-se) i d'espia-dimonis, que passaven brunzint, com si arribessin tard a alguna banda.
A prop de la creu hi ha un munt d'antenes. Clar, a tots ens agrada tenir cobertura, però sovint oblidem que el preu és tenir antenes en aquests llocs. Penso, però, que les paraules que reboten en aquestes antenes deuen arribar a l'oïda amb un regust de romaní, de papallona juganera, d'esquirol fugisser.

Foto: Jordi Bertran