Fidelitat

El Canelo era un gos que va estar dotze anys esperant a la porta de l'hospital a que el seu amo sortís.
Ara que s'acosta Nadal, molts dels que estimem els animals ens esgarrifem de pensar com els converteixen en objectes que es poden abandonar en quan comencen a ser incòmodes.
Un animal té sentiments. Confia en nosaltres, i és capaç de ser-nos fidel per damunt de tot.
Si no som capaços de mantenir-los dignament i donar-los l'estimació que necessiten, més val que ho deixem córrer.

Gaudir dels fills

(... o com aprendre alemany en dos mesos!)
Estic com indignada, però sense el com. Per la ràdio anuncien uns llibres escrits pel Dr. Estivill, que ens garanteixen poder gaudir dels fills.
Apa! Qui la diu més grossa?
A veure, els fills no es gaudeixen. Es gaudeix un viatge, o un pastís de xocolata, o un llibre... però un fill???? Un fill no és un objecte que tenim per donar-nos satisfacció.
Potser és que sóc mala mare, però penso que "gaudir" no és el verb apropiat. Perquè no gaudeixo de repetir mil cops les coses, rentar dents cada nit, el pipí, tira la cadena, anem al llit, el conte, el parenostre, tot el que hi ha a taula és bo, què es diu? Vesteix-te, no cridis, parla bé, recull la roba de terra, posa el plat al rentaplats, para taula, fes cas, no corris pel carrer, mira abans de travessar, no peguis, espera el teu torn, sigues amable...
Això no es gaudeix. I qui digui que si, o és un massoca o deixa que els fills creixin silvestres (i així ens va)
La maternitat es viu amb goig, evidentment, però no es gaudeix. Els fills no estan fets de plastilina que podem moldejar seguint els consells eficients del metge de moda que publica llibres.
Els nens no son com nosaltres volíem, sinó com son. I punto.
I prou ja de intentar fer-nos creure que hi ha formules matemàtiques perquè els nens mengin verdura, facin cas a la primera i es dormin sense tenir por a la foscor. Prou de fer-nos sentir culpables perquè els nostres fills no recullen a la primera.
Prou de fer-nos creure que és possible tenir nens "de manual", i que si no ho aconseguim és que fem coses malament.
La meva generació de pares/mares estem empapats (o empanats, ja no se què dir) de llibres i supernannis i històries que ens volen fer creure que hi ha fòrmules matemàtiques que faran de nosaltres uns pares models, amb fills d'aquells sortits de les series de tele americana dels anys 60.
I així ens va, ens sentim frustrats quan hem de repetir les coses mil vegades, o el nostre fill no és brillant a escola, o té alguna particularitat que l'impedeix ser un nen "estandar"
No hi ha nens estandar. I ja podem anar comprant tots els llibres que anuncien, la única manera d'educar és estar al peu del canó, cada dia, durant un munt d'anys. I ni això ens garanteix res. Però si ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són súper nens, potser és que hem llegit massa i no hem escoltat prou el nostre cor, i no hem confiat en la nostra intuició o en el sentit comú.

La Rosa Maria es fa gran

La Rosa Maria no havia vist mai plorar la seva mare, i s'ha quedat molt parada quan l'ha vist arraconada al sofà somicant. Feia dies que la veia molt poc, l'avi era a l'hospital i la mare anava i venia.
La Rosa Maria és molt bona nena, molt dolça, una petita princesa. Quan aconsegueix processar que la mare està plorant se li acosta i la abraça. No li diu allò de "no ploris", perquè la seva mare també la deixa plorar quan cal, i no li treu importància als seus problemes. Ara sembla que la mare te problemes, i ella fa el que fa sa mare amb ella: simplement abraçar-la. La sobta que això la faci plorar encara més, doncs a ella, la càlida abraçada de consol ja la sol asserenar.
Resulta que l'avi s'ha mort. I la Rosa Maria està també molt trista. Encara que només té sis anys, sap que això vol dir que se n'ha anat al cel i no el tornarà a veure. Mai més. El concepte mai més entra a la seva vida per primer cop.
No serà l'últim, però això ella encara no ho sap. Plora, però no sap si és perquè tothom plora al seu voltant o perquè el seu avi no tornarà a anar-la a buscar a escola.
Ella encara viu en el món màgic, creu en els reis i en el cel i en la rateta de les dents. No ho sap encara, però quan es vagi fent gran aquesta mitologia se li anirà desdibuixant i haurà de gestionar les seves creences. Ella no sap encara que creure no és tan fàcil, i que la confiança amb que ara espera la nit del cinc de gener està a punt de convertir-se en una decepció terrible.
La Rosa Maria, que és molt presumida com toca ser-ho a totes les princeses, ha triat el vestit que es posarà a la missa. Perquè l'avia diu que a l'avi li diran una missa, i malgrat la Rosa Maria no entén què li diran, si ja és mort, sap que haurà d'anar a l'església i portar-se bé.
I asseguda al banc, la impressiona aquella caixa tan gran, el seu avi era realment gran però aquella caixa sembla un piano de cua, i ella ho pensa i li fa gràcia, però sap que no li ha de fer gràcia i no riu. De tota manera, a l'avi li agradava la música, i segur que li agradaria anar-se'n al cel dintre d'un piano de cua.
La Rosa Maria pensa en l'avi, agafant-la de la mà camí d'escola. Es pregunta com porten la caixa al cel. Li agradaria que l'avi treiés la mà del piano i l'agafés i anessin caminant tots dos cap al cel, pel camí per on se'n van els avis, i poder veure la ciutat cada cop més petita i els cotxes com de joguina.
La Rosa Maria s'avorreix i es posa la mà a la boca, però no per fer la pipa com quan era petita. Una dent se li mou i decideix que té ganes que la rateta vingui d'una vegada. Així que comença a donar voltes a la dent amb els seus ditets ben dintre la boca. Ara a un costat, ara a l'altre. Cada cop la dent té més joc. Comença a bavejar i es tacarà el vestit, però no se n'adona.
La germana gran, que és responsable, li dóna un cop de colze que fa esclatar una bimbolla de sang a la boca.
A la Rosa Maria li ha caigut la seva primera dent, durant el funeral de l'avi. Per poc la perd, perquè amb l'ensurt li ha caigut a terra, però d'una revolada ha anat a sota el piano a recollir-la, sense que la mare o el pare puguin aturar-la. Encara és àgil com una centella i no entèn perquè aquest rebombori. Ella només ha anat a recuperar la seva dent.
Ella no se n'adona que és la darrera vegada que es refugia sota el seu avi.
Els grans no se n'adonen que a l'avi li hauria encantat veure el foradet de la dent a la boca de la seva néta. Potser no és cap casualitat, que la dent li hagi caigut just sota el taüt i la nena hagi saltat a buscar-la. Potser l'avi ha pogut veure per darrer cop la nena sota els seus genolls, com quan era una bebè.
La Rosa Maria es fa gran. Li cau una dent, va al funeral de l'avi. I encara que té els seus dubtes, aquest any encara anirà il·lusionada a esperar els reis.
Per si les mosques.

Ara

Avui faig trenta-nou anys. Això comença a fer vertígen, però sabeu què?
"que me quiten lo bailao!!!!"
Han estat trenta-nou anys ben assaborits, ben intensos, amb moltes coses per les quals donar gràcies.
I el dolor m'ha fet forta, però no m'ha endurit.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en el dia a dia, des de prop o des de més lluny.
Espero poder continuar molt temps donant murga!

"Cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí:
Brindemos, que hoy es siempre todavía, "
(Ismael Serrano)


Ah! i gràcies als ràpids que m'heu felicitat ja en l'anterior post. Això és eficiència!!!

Comentari a l'anterior post

He començat a escriure això a la pàgina de comentaris, però després he pensat que potser donava per a un post.
No volia encetar un debat sobre l'avortament. És un tema espinós i massa dolorós com per sentar càtedra.
Podria parlar-vos de casos concrets, n'hi ha per triar. Des d'adolescents esbojarrats que passen per aquí com qui anés al dentista, fins a dones que davant d'un avortament espontani d'un fill molt desitjat, veient el grumoll de cèl·lules que és l'embrió, es pregunta si allò té sentit, si allò tenia ànima. I no sap si s'ho pregunta per defensar-se del dolor de la pèrdua o per que costa reconèixer en allò el fill amb qui de fet ja es relacionava.
Se de dones que van avortar quan eren molt jovenetes i que ara, al cap dels anys, s'ho miren d'altra manera. En se d'altres que van decidir no tirar endavant un embaràs d'un síndrome de Down, i pensen que van fer bé, i que ningú les pot obligar a criar un fill amb mancances. (i quin fill no té mancances?) També tinc una amiga que va ser mare fadrina. Té la meva edat i la seva filla en te més de vint. Aquesta amiga meva s'ho va passar molt molt malament, però mai se'n va penedir d'haver tirat endavant.
No volia parlar de l'avortament. El que volia és parlar de quan et quedes bloquejat, volent parlar d'alguna cosa que té tants i tants matisos que és impossible dir blanc o negre, i que saps que mai aconseguiràs trobar la paraula justa.
Si algun dia m'hi veig amb cor, potser intentaré parlar de l'avortament. Ara mateix en sóc incapaç. En aquest tema em faig una compota de sentiments i pensaments.

Si em quedo embarassada, avortaré!

Així de clar m'ho ha dit avui una alumna. "Si em quedo embarassada amb 18 anys avortaré"
Lo bo és que la seva mare la va tenir amb dinou anys. M'he quedat de pasta de moniato, i només se m'ha acudit dir-li que és una sort que la seva mare no hagués pensat el mateix, i ara ella estigués entre nosaltres.
Podria haver-li dit moltes altres coses, però no era la ocasió, a més m'ha agafat molt de sorpresa la contundència amb la que ho ha dit.
Algun dia potser escric un post sobre la quantitat de vegades que no he sabut contestar adequadament. Suposo que aquesta és una d'elles.

Citizenship

No me'n puc estar de compartir amb vosaltres aquesta historieta de El Jueves, relativa a la educació per la ciutadania en anglès, un refrit del PP a València.
L'educació m'apassiona, i quan més hi estic ficada, més m'estiro els cabells, en veure com és utilitzada políticament i sense cap criteri.
La veritat és que si no ens estiguéssim jugant el futur de la nostra societat faria riure.
No us confoneu. Al còmic sembla que el mestre és el més perjudicat, però qui surt perdent, de totes totes, quan no ens prenem l'educació en serio, és el conjunt de la societat.
"De aquellos polvos vinieron estos lodos", que diu el refrany castellà. Doncs això.

La nena de l'AVE

Diumenge, tornant de Madrid, es va seure a l'altra banda del passadís de l'AVE una nena que anava sola.
Calculo que feia primer o segon d'ESO, 12/13 anys. La va acompanyar una hostessa.
Ella va asseure's i quan el tren va arrencar es va posar a plorar. Molt fluixet, és possible que els de les altres fileres no ho veiessin.
Després algú la va trucar. Ella va contestar, "hola Mare, on ets?" I ja no vaig sentir res més.
I ella plorava i contestava amb monosíl·labs (si/no/no/no/si) tota l'estona, i quan més parlava més plorava fins que va arribar a sanglotar.
Va penjar i es va quedar mirant la finestra, i moquejant. Li vaig acostar un kleneex. - "Gràcies"- va dir-me.
En aquestes que ja havia començat la pel·lícula i tothom estava amb els cascos endollats i mirant la tele. Estàvem amb molta gent, però en realitat no hi havia ningú: tothom estava mirant a una altra banda i sense escoltar el que passava. Intentava no mirar-la descaradament, però a l'hora intentava que hi hagués comunicació visual entre nosaltres. Un moment que ens vam mirar li vaig preguntar si necessitava parlar.
Ella va fer que no amb el cap, mirant al terra. I es va posar a mirar per la finestra altre cop. No va ser en absolut maleducada, simplement necessitava estar sola.
I jo em preguntava quina història fa plorar a una nena d'aquella manera, tan silenciosa però tan fonda. Les nenes de segon d'ESO, quan ploren són escandaloses i viscerals. Però ella no ho era. Em vaig muntar la pel·lícula, una família trencada, un pare a Madrid i una mare a Barcelona, i la nena amunt i avall.
Prego per aquesta nena. Per les víctimes del desamor, que molt sovint no són només els que trenquen una relació.
Prego, doncs, per aquella nena a qui mai més veuré, i per les que no he estat capaç de veure.
Plorant fluixet i mirant per la finestra mentre la vida corre a 250 km/hora i ningú sembla adonar-se'n del seu dolor.

M'agrada Madrid

Doncs ves per on, m'agrada Madrid. M'agrada que no tinguin correus, sino "palacio de comunicaciones", que els guardes urbans siguin "agentes de movilidad", que s'acomiadin de tu amb un "hasta luego" encara que no t'hagin de tornar a veure mai més, i que l'aigua sigui "del tiempo" (la natural, però la freda no és pas "a destiempo" o "a contratiempo")
M'agrada el Retiro (ui, perdó, el parque del buen retiro), m'agrada anar-hi sense gaire res a fer, només a seure en un banc i veure passar gent.
I m'agraden els carrers tan i tan amples, i que les dones van tan mudades (tot i que he de reconèixer que em cohibia una mica: jo anava de turisme: texans, vambes, motxil·la.
Per cert, a Madrid han tancat un ocellet a cada semàfor que es posa a cantar quan està verd, cosa molt útil si estàs petonejant el teu nòvio/marit/amant, com que anàvem sense nens més d'un cop s'hauria tornat a posar el semàfor en vermell i nosaltres al setè cel, sense adonar-nos-en. La veritat és que són d'admirar aquests Madrilenys que han estat capaços d'ensenyar a tants ocells a distingir el vermell del verd, i a cantar només quan està en verd.
El que no he aclarit si a la nit sel's emporten a un lloc més tranquil o simplement es queden a dormir dintre el semàfor, el que està clar és que no canten.
També estaria be que els adults sabessin distingir el verd del vermell, com els ocellets, perquè n'hi ha més d'un que li agrada viure perillosament.
Doncs això, que m'agrada Madrid. Que els Catalans cauen bé a Madrid, o deu ser que hem tingut bona sort.
Que Madrid és un bon lloc on anar de viatge romàntic.

Aniversari

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.

Miquel Martí Pol

Gràcies, Jordi, per aquests deu anys que hem passat

Tal dia com avui

Fa deu anys, tal dia com avui, estàvem amb els nervis a flor de pell. Semblava que estava tot controlat, tot i que havíem encarregat unes enseïmades que havien de venir amb missatgers i vam haver de córrer perquè arribessin a l'hora, i la meva mare per poc té un atac de cor quan va veure l'estora que ens havien donat, però ho va arreglar
Avui fa deu anys vaig fer varis viatges a l'aeroport, a buscar a gent que venia per compartir amb nosaltres aquest dia tan important. Havíem aconseguit trobar lloc per a tothom, que amics d'aquí acollissin amics d'allà. I això ja era un gran èxit.
Més tard, cap al vespre, vaig anar amb n'Antònia i na Pilar, a cercar el vestit. Elles foren les primeres de veure'l, i està demostrat que deixar que el veiessin no em va donar mala sort. Em va agradar, aquesta petita transgressió de la tradició, i una manera de dir com d'important era per a mi la seva amistat.
Avui fa deu anys plovia molt més que avui, i jo, que hi havia d'anar a peu, valorava la possibilitat de demanar una piragua. No va caler.
Al vespre, vam anar a sopar a un restaurant xinès. Semblava que no pogués ser, que ja estigués tot fet, que ja fóssim a dia 9 d'octubre, i el el 10 fos el dia següent.
Vam anar, doncs, a sopar a un xinès, amb uns quants amics. La festa ja havia començat. Simplement estar tots junts i rient, els amics vinguts de fora i els d'aquí.
Després de sopar, el Jordi em va acompanyar a casa els pares. Costava dir adéu, era estrany. Era la darrera nit que jo passava a casa els pares.
No vam fer bromes (del tipus "què? ho deixem córrer?") ni tampoc grans trascendències, tot i que els dos sentíem que aquest acte que tantes vegades havíem fet (dir bona nit, fins demà, i anar cada u a casa seva) era en aquell moment molt més que això. Era el darrer dia que ho fèiem.
Per la nit vaig intentar pregar. Sentir-me a prop de tots els meus, agrair el que m'havien donat, la benaurada coincidència de conèixer el Jordi.
L'endemà va sortir un sol radiant.
Ens vam casar el 10 d'octubre, i demà farà deu anys, i a mi em sembla que ha estat un moment, un sospir, i a l'hora em sembla que tota la vida hem estat junts.

Joan Carrera

A les notícies sortirà molta gent important, de l'església i del món de la política i tal, i diran moltes coses d'ell. Els presentadors dels telenotícies glosaran la seva biografia en aquell to neutre amb el que parlen de qualsevol cosa.
Els cristians de base, que el vam conèixer i ens vam sentir estimats per aquest bisbe bo, estem avui una mica tristos, una mica més orfes.
Era un bisbe bo, i un bon bisbe. Descansi en pau.

Estimar de lluny

Avui es casa l'Alwin, el nostre cambrer a la taula del creuer. Ens ho va dir somrient, només li quedaven tres setmanes més de feina, i després tornava a Filipines, a preparar el seu casament. Ho deia amb els ulls brillants, i jo em preguntava com havia portat els set mesos i mig que no veia la seva estimada, si tenia accés a Internet i podia comunicar-se amb ella, si quedaven en que tal dia de la setmana la trucaria i en cinc minuts, des de la poca intimitat d'una cabina es deien dolces paraules o si s'enviaven cartes que arribaven al cap d'un mes.
Hi ha molta gent que estima en la distància. No estic parlant d'això que ens passava als joves de la nostra generació quan arribava la temuda "mili" sinó de gent que ha de marxar molt lluny. Si el motiu de canviar de país és fugir de la gana, si a la pena de l'absència s'uneix la rossegada de la fam, si algú com la Aisatou ha d'estar dos anys sense veure les seves filles petites mentre veu creixer els meus, aquesta situació em sembla dolorossíssima.
A l'Alwin li vaig prometre que avui pregaria per ell.
He fet les meves investigacions (Gràcies Alfie!) i malgrat sàpiga que és possible que no pugui llegir aquesta felicitació, no me'n puc estar de felicitar-lo en Tagalo.
Així doncs,
maligayang bati sa inyong kasal

El creuer (4) la Creu del vaixell

Acabo aquí la sèrie sobre el creuer, tot i que encara tinc moltes coses a dir. Fa més d'un mes que he tornat i tinc ganes de parlar d'altres coses que em passen.
Al Costa Mediterranea hi ha una petita capella. Hi vaig anar unes quantes vegades. Era un dels llocs on la decoració era menys carregada, de tota manera encara hi havia una gran profusió de colors, vitralls, làmpedes etc.
Per contra, la creu era molt petita. Una creu metàl•lica i senzilla sobre un altar estranyament blanc entre tant horror vacui.
Em va donar per preguntar-me perquè, entre tants daurats i cascades artificials, àngels de guix, flors, columnes salomòniques, moquetes toves i marbres lluents la creu era tan minsa.
Potser per això mateix, oi? Perquè allà s’hi va a passar-s’ho bé. Perquè si ens omplim la vida de luxes i coses innecessàries no deixem espai per la creu.
Hi ha aquest perill. Que la creu sigui una decoració, un lluentó, una estampa sense cap sentit més profund que l’estètic, el pertànyer a una tribu, el social.
Sortint de la capella, que estava a proa, s’havia de passar pel Casino. És una mica xocant, sortir de pregar i trobar-te amb gent jugant a la ruleta, amb màquines escura-butxaques i bevent alcohols amb alta graduació.
No se qui va dissenyar el vaixell, però jo hauria posat la capella a algun lloc amb llum natural, on es veiés el mar, potser més avall, a pisos inferiors, a prop dels camarots dels treballadors. No hauria estat tan xocant, i suposo que és on Jesús es sentiria més còmode. Al costat de la bodega, de la tripulació humil i treballadora.
De tota manera, almenys hi havia una capella, i una creu. I divendres es va celebrar el Sàbat, (volia anar a mirar, no vaig gosar) i el dissabte es va celebrar una missa, on es van parlar moltes llengües i vam pregar junts gent molt diferent, barrejats passatgers i tripulació. Fou una celebració intensa i senzilla, i jo pensava com la gràcia del Senyor arriba a tothom, d'arreu del món. En aquell moment, units en la fe, tots érem iguals, i jo, que sóc terriblement bleda i aquells dies estava tova, em vaig emocionar.

M.R

Avui he sabut el teu final i no per esperat ho he viscut menys dolorós. T'han trobat morta, i ningú sabrà si ha estat un accident o realment has volgut acabar la vida d'aquesta manera, tan jove encara, però tan derruïda.
Pensava en tu, en com d'il·lògica és la vida a vegades. Malgrat la teva gran intel·ligència, la teva carrera de medicina i l'altíssima nota que vas treure al MIR no vas poder evitar caure en l'abisme de les addiccions.
Encara en estat de schok, amb la pell de gallina i la llàgrima indecisa, he pujat al cotxe i he engegat la ràdio. Sonava Mercedes Sosa cantant a Alfonsina: "Sabe Dios qué angustia te acompañó, qué dolores viejos calló tu voz".

Te'n vas, doncs, amb la teva soledat. Descansa en pau. Pregaré per tu, i per tot el que deixes darrera.