El bolso de sa padrina

Recullo les seves coses. Fa tant temps que no surt de casa que el seu bolso forma part de records del passat.
Si, el portava fa anys, quan anava a missa. Negre, d'imitació de pell, molt clàssic.
Ella el portava amb gràcia penjat del colze. El seu cos rodó, les sabatetes amb poc taló, vestits a topos que li agradaven molt. I la seva veu atronadora.
Qui l'ha vist i qui la veu. Endollada a tot el possible. Respirant feixuga, els ulls empetitits per la màscara d'oxigen, despentinada.
Diu alguna cosa i ens costa d'entendre-la.
No em deixeu.
Té por.
Deixo a la padrina amb ma mare a l'hospital i torno a casa a una hora indecent de la nit. Descarrego el cotxe i pujo les coses a casa. El bolso de sa padrina fa olor a ella.
Dins hi trobo una llibreteta. Amb lletra vacil·lant, sa padrina hi apuntava la llista de la gent per la qual havia de passar el rosari. Una mica és el teixit de la seva història sentimental. Alguns els conec, altres no se qui són. Quan ella no hi sigui qui recordarà aquests morts?
La llibreta també fa olor d'ella. Ploro.

L'alegria

L'Alegria, amb Pep Plaza from RevistaValors on Vimeo.

Fa uns mesos el Joan Salicrú em va demanar de participar en un programa de Valors, per parlar amb el Pep Plaza sobre l'alegria.
A més del bombardeig d'autoestima que és que algú et digui que han pensat en tu pensant en el concepte "alegria", participar en aquest programa va ser molt interessant. En només mitja hora ens va donar temps a dir moltes coses, en Pep Plaza és una persona molt amable, em va agradar molt conèixer-lo.
Aquí teniu el programa. Jo surto a partir del minut 5.
(ara és quan els que seguiu aquest blog i no em coneixeu personalment al·lucineu de la veu de pito que tinc...)

A deshora

No entén com li ha pogut passar això. Per quina mena d'injustícia ara venen aquests sentiments a fer trontollar la seva estabilitat.
S'ha enamorat. Com un adolescent. Amb cinquanta anys passats, la hipoteca ja pagada, una dona i fills més grans que la noia de la qual s'ha enamorat.
Ell sempre ha estat un gran professional. Mai havia perdut els papers, i molt menys s'havia enamorat.
Si almenys li hagués passat fa trenta anys. Perquè s'ha d'enamorar ara.
No s'ho passa bé. És allò de les òperes italianes, un dolce tormento. Passa la setmana esperant l'hora de classe. Quan falten cinc minuts per anar a l'aula se li accelera el cor. Quan ella se'l mira, amb aquells ulls de mel i aquell posat indolent ell es derriteix. Perd el fil. Queda en blanc a la classe.
No entén què li ha passat.
No entén tampoc com ha pogut baixar la guàrdia d'aquesta manera. Només va ser un moment, un instant de flaquesa. Tots els altres alumnes havien marxat, ella encara recollia. Li va caure la carpeta, ell la va collir. La va mirar amb tendresa i li va tocar el cabell. Res més. No ha passat res més.
Ella el va mirar amb esglai, una llambregada li va il·luminar el fons dels ulls i va marxar espiritada.
Però ell no volia res més que això, acaronar els cabells de seda que ella es compon una i altra vegada a classe.
Aquella nit ell va tornar a casa amb la cua entre cames. Quan va arribar la seva dona mirava distreta el televisor. Va estar a punt de dir-li, l'he cagat. No podria dir-li, com explicar-ho? S'ha enamorat. No és un amor cast. Però és amor. No vol fer-li mal.
Ningú pot entendre'l. Ningú pot saber quin és el seu patiment.
Avui l'han cridat al despatx del director.

Els armats

Avui anàvem amb la família passejant pel centre de Mataró, i un estrèpit a la plaça de l'ajuntament ens ha cridat l'atenció: eren els armats, que feien una... com en diria? Performance?
No voldria ferir cap sensibilitat, i vull que consti que tot el que escric ho faig des del més profund respecte, però en serio que m'agradaria que algú m'expliqués on és la gràcia dels armats, perquè no l'acabo de veure.
O sigui, un grup enorme d'homes, algun bastant granadet, que es disfressa de soldat romà i es posa a desfilar. En sandàlies, ensenyant els genolls peluts, amb escut i llança, i mirada fixa a l'infinit.
Que no tenen cap altra feina?
A mi és que tot el militar em fa una mica d'al·lèrgia (i que consti que sóc néta de militar, eh?)No li trobo el folklore, em sembla una apologia del militarisme. No se, feien tots una cara tota greu i digna, movent-se al ritme dels tambors. Quina exaltació de l'imperi. De la imposició. De la força militar.
Lo bo és que segurament algun d'aquells xicots que desfilaven avui tan orgullosos van ser, en el seu dia, objectors de consciència del servei militar.
No hi he vist cap dona. Suposo que és per una qüestió de fidelitat a la època, tot i que n'hi havia un dels que manava que portava unes grenyes que no se si són gaire fidels.
Ells s'auto-anomenen soldats romans de la pau, i aquí si que ja tremolo. Soldat i pau no m'ha semblat mai dos mots que vagin gaire bé junts, i menys si qui ho diu és o pretén ser soldat d'un gran imperi que ha sotmès a gairebé tot el món.
Ai no se.
Potser des de dalt un balcó la coreografia era digna de veure, amb tant llautó i escombreta pel cap. De veritat que amb la de feina que hi ha pel món hi ha un grup tan nombrós d'homes que perden hores a desfilar i obeir ordres perquè sí? En homenatge a un exercit d'un imperi que ens va conquerir fa dos mil anys?
Repeteixo que no li veig la gràcia. Algú m'ho pot explicar?

Va de veterinaris

He dut la Polka a vacunar. Està estupenda, però ja té catorze anys. La veterinària m'ha dit que d'aquí a uns mesos convendria fer-li una analítica i mirar com li funcionen els ronyons. Jo li he dit que si, però no penso tornar a molestar la gata per dur-la al veterinari per fer una analítica "per si un cas" se li ha de donar un pinso caríssim que només es pot comprar a la consulta del veterinari.
La meva gata és feliç i està tranquil·la. No la penso tractar de sospitosa de malaltia.
Sortint d'allà, esperant per pagar, em trobo la M. Té quinze gats, a més dels que va a alimentar al port. Ara n'hi ha un d'ingressat, perquè té una infecció a la geniva(un gat de 15 anys) diu que li dona el pollastre triturat, que li fa neteges de boca, no se quantes coses més.
I jo em sento bastant fatal. Se que si tens un animal l'has de tenir dignament, però em sembla exagerat.
Ja ho sé, que tot el que ella té, desde que el seu marit la va deixar per una noia molt més jove que ella, són els gats dels quals té cura amb passió i dedicació.
També se que no he de jutjar-la. I que fa el bé a aquestes pobres bestioles.
Però potser alguna cosa falla, quan l'única companyia de molts són els animals.
I potser els veterinaris s'aprofiten de la soledat d'aquesta senyora i allarguen la vida als seus gats amb procediments mèdics caríssims que estan vetats a molts humans.

La creació

No se si és una llegenda, però em van explicar que una vegada un astonauta li va dir a l'altre: On és el teu Déu? Veus com no està enlloc? I l'altre li va respondre "Com és possible que no el vegis? Si està aquí, a tot arreu!
Veient aquest video, pensava el mateix. La tornada de la cançó diu alguna cosa semblant a "com podria dir que no hi ha Déu, si tota la creació me'n parla?"
I és que, com va dir un savi, Déu no parla, però tot parla de Déu.

Perdonar

El Miquel diu que li ha regalat tres cromos. I a mi m'estranya molt.
-Però no et va pegar ahir?
-Si, diu en Miquel, però avui no m'ha pegat i ha sigut simpàtic amb mi, i penso que és la seva manera de demanar perdó.
-I què passarà si et torna a pegar?
-Que el tornaré a perdonar, respon en Miquel tranquil·lament.
I sabeu? Si que és veritat que hem de perdonar i tal, i que sempre he intentat inculcar aquests valors als meus fills. Però ara em plantejo si no he deixat anar anyells en terra de llops.
Una part de mi està orgullosa del seu bon cor. L'altra pensa que li donaran moltes bufetades a la vida.

Obvietat

En Miquel em va dir l'altre dia que havia vist pel carrer una exposició de disfresses de Ku-klux-klan. En realitat és una exposició de figures de Setmana Santa, i hi ha tot de vestits de penitents, amb aquelles caputxes llargues, que a Mallorca se'n diu cuculla. Amb en Mateu hi hem entrat avui, teníem una estona lliure i una mica de fred. La veritat és que m'ha fet "iuiu" i tot, aquells maniquís amb les caputxes, i no he pogut evitar sentir que totes aquestes històries són d'un altre món molt llunyà al meu.
A lo que anem.
En Mateu veu una imatge de la Mare de Déu tota endiumenjada, amb una corona enorme, tota plorosa i amb uns collarets i unes randes que sembla que s'hagi penjat les cortines abans de sortir de casa.
I em diu:
- Però si la Verge era pobra! Perquè li han penjat tot això?

M'ha fet gràcia que amb set anys ho hagi vist tan clar.

Com eduquem els nostres fills

Al Blog del Xavi Padrissa he trobat aquest video interessantíssim.

Fa pensar molt.

la música que ens va acompanyar

Sabiem que aquells moments no es repetirien mai més. Això els feia encara més especials.
Però d'alguna manera, cada vegada que escoltem aquesta música, allò retorna. Potser només és el ressò a la nostra ànima del que es va quedar penjat d'un viatge boig, munts de quilòmetres, de rialles i ploralles i bogeries, alguna imprudència i molta il·lusió, una lluna plena que ens mirava sorpresa i una complicitat que cap de nosaltres ha tornat a trobar enlloc més.
Teniem poc més de vint anys.

Sabíamos que aquellos momentos nunca volverían a repetirse. Esto los hacía aún más especiales. Pero de alguna manera, cada vez que escuchamos esta música, vuelve todo lo que vivimos.

Quizá es solo el eco en nuestra alma de lo que quedó colgado de un viaje loco, montones de quilómetros, de risas y lloros, de locuras y alguna imprudencia, y mucha ilusión, una luna llena asombrada y una complicidad que ninguno de nosotros ha encontrado en otro sitio.

Teníamos poco más de veinte años.

Darreres paraules (2)

Ahir vaig publicar una entrada que no tenia cap mèrit: una recopilació de darreres paraules d'un llibre que estic llegint.

Avui, però, us parlaré de darreres paraules de gent que jo coneixia.

Fa temps vaig aguantar una dona mentre feia el seu darrer alè. Us en vaig parlar aquí.

Recordo el darrer que va dir: "podria morir avui mateix".

No se si ho deia en broma o en serio, però el cert és que acabava de dir-ho i va tancar els ulls per sempre més.

El meu padrí Guillem, el pare de ma mare, va morir d'un atac de cor. Els que eren al seu costat van sentir que deia "no puc!" però el darrer que va fer... va ser cridar a la seva mare. Potser la veia, en aquells moments, qui sap.

Quan la meva padrina Maria va morir ja feia mesos que no parlava. Diria que una de les darreres coses que va dir va ser adreçada al meu fill Miquel, en aquell moment un bebé preciós. Ella se'l mirava i va dir "quina monada... no té defecte!" No recordo haver-li sentit dir res més, però des de la boira de l'Alzheimer, quan ja no articulava paraula, ens mirava amb expressió enamorada. Tinc la seva mirada fonda i profunda clavada al cor. Els seus ulls petits que no volien ser derrotats em miraven tan plens d'amor que encara ara se'm fa un nus a la gola quan hi penso.

I el seu marit, el meu padrí, era tot un caràcter. Un home amb un sentit de l'humor bastant sorneguer.

Era ja depenent en tot. Ma mare li donava el sopar i el ficava al llit, i després, cap a les 12, li donava la darrera pastilla.

Aquella nit, però, la pastilla li va donar ma germana, i no sabem si això el va fer despistar més i es pensava que li tocava sopar quan només tocava la pastilla, o que va tenir el seu darrer moment de gran lucidesa, després, repassant el darrer que va dir, pensem que parlava de la pastilla, però potser es referia a tota la vida en general.

Quan ma germana li va donar la pastilla li va dir

- "Això és tot?"

- Si- li va respondre n'Antònia tota estranyada.

I ell es va encongir d'espatlles i li va dir

- "Ha estat magre, això!"

Darreres paraules (1)

Aquests dies que hem fet obres i hem regirat la casa d'amunt avall, he retrobat algunes coses que tenia perdudes de fa temps i que ara assaboreixo.
Una d'elles és un llibre: "Diccionario de últimas palabras", de Werner Fuld (ed, Seix Barral)
Tal i com el titol indica, és una recopilació de les darreres coses que van dir gent més o menys famosa abans de morir. N'hi ha que m'entendreixen: Pauline Bonaparte va morir dient "siempre fui hermosa". I Garibaldi des del seu llit va veure dos ocellets als quals ell alimentava, i el darrer que va dir va ser "¡Dadles de comer cuando yo ya no esté!
N'hi ha de romàntiques; Charlotte Bröntë va morir dient al seu marit: "No moriré, verdad? Ella no podra separarnos. Eramos tan dichosos!"
També n'hi ha que et fan somriure: un gramàtic Francès, Dominique Bouhours, va morir dient " Estoy a punto de morir, o bien, me estoy muriendo, que ambos giros son usuales". Quin humor, donar lliçons fins i tot quan mors!

I també n'hi ha d'humor negre: un comte anglès va respondre així a la seva dona, que li havia dit que volia seguir-lo: "de ninguna manera, ya sabes que me gusta que vayas tu delante". William Snow, un lladre, havia de ser penjat el 1789, però la corda es va trencar, i va tenir la sang freda de dir al públic: "Querido público, tomaos el tiempo que preciséis, yo puedo esperar!"

Em fa gràcia el sentit pragmàtic d'alguns: el darrer que va dir Schiele, que va morir al 1918, fou "Y ahora que la guerra ha terminado he marcharme yo".

Més frustrat es deuria sentir el poeta Walt Whitman, que pensava que les darreres paraules eren la culminació de la vida, i es va passar la seva buscant les paraules més idonees per acomiadar-se d'aquest món...però en el moment decisiu, només va poder dir: "Merda!"

Demà us explicaré una cosa més personal.

(per cert, m'ha fet mandra traduir les expressions. Tothom parla idiomes, oi?)

Què fa un director d'orquestra?

He trobat això. Muti parlant sobre què és un director d'orquestra.
Al principi m'ha fet somriure. El darrer minut m'ha fet un nus a la gola.

L'esperança tossuda

La F. és una amiga d'aquelles que veig poc, però estimo molt. Té un sentit pràctic, una manera de viure i veure i assaborir la vida, que m'encanta. I és una noia creativa, artista, simpàtica... mireu, em cau molt bé. Mai hem estat molt íntimes, però ens hem anat trobant i retrobant durant uns anys, hem tocat juntes força vegades, i darrerament ella m'ha ajudat en un assumpte extra-musical.
La F. va estar molt temps buscant un embaràs. Fa cosa de quatre anys, potser una mica més, van adoptar el S, una criatura bellíssima i desperta.
Ara, quan ja tot estava lligat i tranquil, s'ha quedat embarassada. Ho he sabut avui, i des d'aleshores que se m'ha posat la rialla tonta.
Quin gust, rebre aquestes bones notícies de vegada en quant. Quina alegria.
L'esperança tossuda, picant a la porta quan menys t'ho imagines.
Me n'alegro molt.

et desitjo...

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,

ni molts ni pocs, en la mesura exacta,

perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,

quan no et quedi res més que aquesta utilitat,

et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,

sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable

i que fent bon ús de la teva tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid

i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,

que vegis com creix i com madura,

que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.

En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida

i en allò dolent perquè et farà sentir

les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi


per descobrir que el riure habitual és bo,

que el riure diari és avorrit

i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,

que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,

que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,

perquè tard o d'hora passen,

sàpigues adonar-te que tot es pot superar,

que ets una mica millor que abans

i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir

per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència

que, més enllà del teu dia a dia,

existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,

tiris una pedra al riu

i escoltis el silenci de l'albada,

perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.

Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir

"aquests diners són meus",

només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners

i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,

però que, si en mor algun,

puguis plorar sense lamentar-te

de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,

alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.


Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...


Victor Hugo

Avui el meu fill Miquel fa deu anys. Encara no pot entendre aquesta poesia, però la vaig trobar al blog del Xavi Padrissa i em va fer pensar que seria un bon regal d'aniversari.