Sidewalk

Avui faig quaranta-cinc anys.
No encaro el meu aniversari amb l'alegria efervescent de quan en tenia vint, ni tampoc amb el fatalisme de quan en tenia trenta. 
Intento fer les paus amb el que ja veig que no serà. També estic molt agraïda al que m'ha estat donat, que és tant i tant.
Sóc una dona. Estic en la maduresa. Vaig fent les paus amb el cos, que no és com el de quan en tenia vint, i estic superant les pors i els agobios, les inseguretats i els dubtes que tants cops m'han enfosquit el camí.
Estic, suposo, més o menys a l'equador de la meva vida. Veient la quantitat de coses que pensava que no faria mai i que al final he acabat fent, o les coses que abans consentia que ara ja no,  em pregunto què més em donarà la vida. Espero tenir temps d'aturar-me a mirar enrere i somriure veient el camí recorregut. Tinc la intenció (i de fet ja ho faig) de perdonar-me els errors i les incoherències, i d'assaborir intensament cada minut. Faig la promesa de no estalviar-me cap abraçada ni cap somriure. Aposto per la intensitat, tot i sabent que amb ella em vindran llàgrimes i nits d'insomni: de totes totes, viure a fons surt a compte.
Estic molt contenta d'aquest passeig que estic fent, i de la gent que m'acompanya.
Gràcies, doncs, per caminar amb mi. Tots els que heu estat, en un moment o altre, part d'aquest itinerari. Els que fa anys que m'acompanyeu, i els que fa poc que ho feu. 
Aquest any passat ha estat especial per a mi, en molts aspectes. Moltíssimes gràcies als que m'heu fet costat, sou tants... Suposo que sí, que hauria pogut sense vosaltres, però hauria estat molt més dur encara.
Gràcies, doncs.