Somniant Àfrica

Sanko està dormitant. A la seva dona, la Sona, li han dit que els calmants que li donen li mitiguen el dolor i el tranquilitzen.

Sona no sap si el seu marit pot somniar. No sap si pot pensar. 

Alguna vegada obre una mica els ulls lleganyosos i humits, i mira, entre núvols d’inconsciencia, l’habitació on està. Sona no sap si se n’adona d’alguna cosa, si veu el seu cos intubat, taca negra damunt estèrils llençols blancs, o si només percep el llum i les paraules dels pocs que se li adrecen. 

Desitja que sommïi Àfrica, els dies lluminosos, els colors vius, l’època de plujes, les festes familiars, casa el seu pare, amb tots els seus germanastres i les altres dones del seu pare, corredisses de nens, alegria, mogudes sorolloses inmenses cada dia per dinar.

Desitja que somnii això, ja que quan dormim pensem que els somnis són reals, i amb una mica de sort, ell pot fugir del seu cos derrotat i  creure que ha tornat a l’Àfrica. 

No hi tornarà. Varen venir aquí pensant que en uns quants anys podrien estalviar prou com per tornar carregats de regals, (bicicletes, sabó, CD's, ) per enlluernar als parents i dir-los que a Europa hi ha molta feina i que tothom té cotxe i es un bon lloc per viure. Al cap d'uns anys tornarien a Àfrica rics i es farien vells allà i cap fill seu hauria d'emigrar.

No els ha donat temps a estalvir, i el poc que han aconseguit reunir servirà pel darrer viatge, la tornada del cos de Sanko a l’Àfrica llunyana.

Mentre, ingressat a cures palitives d'una ciutat  plena d'enyorances Sanko somnia. En les filles que varen deixar enrera. En la tia Aisatou, la segona dona del pare, a qui va estimar tant.

Somnia que no ha marxat mai. Somnia que la gana no arrabassa cap altre fill d’Àfrica. 

Somnia en tardes daurades de llum infinita.