Pensar amb el cap

Així com tenim varies paraules per definir gent amb la qual ens relacionem, i distingim entre amics i coneguts (o amics del facebook), hauriem de tenir una paraula per definir els pensaments que van passant pel nostre cervell.
Sabeu perquè ho dic?
Perquè darrerament em trobo pensant coses que no he de pensar. Sentint coses que no vull sentir.
Potser el que em passa és que d'alguna manera, les meves vísceres han trobat un obscur camí que duu al crani, i em trobo que pel meu cap passen coses que no toca passar.
No se si m'explico.
Després raono, i m'enfado amb mi mateixa per estar pensant el que he pensat, i passo tot això per la raó, i ho domestico fins que arribo, crec, a pensar el correcte.
O sigui: jo tinc una teoria, vull ser d'una manera, i de vegades penso o sento coses que no estan d'acord amb qui vull ser.
I vull pensar que el que passa és que el cervell deu tenir unes quantes capes, i a alguna capa molt superficial hi ha pensaments que no toquen, i que cal anar a fons, passar pel raciocini, per tal d'arribar a pensar el que volem pensar de debò.
No se.
Fa anys algú em va parlar entre el divorci entre els pensaments i els sentiments. Jo tinc en aquests moments seriosos conflictes de pensaments.
Quan aconsegueixo "pensar amb el cap", arribo a ser el que vull ser. Però algunes vegades els primers impulsos no van ben bé en la direcció que vull anar.
També podria ser que no sigui tan bona com em pensava. Que estigui descobrint en mi coses que no sabia que existien. Que resulti que ser coherent no és tan fàcil.
Quina és la Maria real? Quins són els pensaments autèntics? Els primers que venen al cap, o els que són més pausats?
I què fer quan estan en conflicte?