Les espectatives

Ahir dissabte vaig participar a la cursa popular d'estiu de Premià. 10 km, amb una calor sofocant i un ambient molt engrescador. Que maco que és que la gent et vagi animant! Bé, la cosa està que jo el dilluns anterior m'havia llevat amb un dolor terrible al maluc esquerre. Em feia mal fins i tot caminar, i per pujar escales semblava una iaia: m'agafava desesperada a l'arrambador i m'impulsava amb cara de circumstàncies. I clar, em vaig frustrar molt, perquè tenia moltes ganes de fer aquesta cursa. Per acabar-ho d'adobar, el meu company de cursa tenia una ruptura fibrilar i no podia córrer tampoc, o sigui que hi havia d'anar sola. Vaig decidir no entrenar (realment no podia!) i anar a la cursa a veure què. Sempre m'emociono, quan estic a la línia de sortida. L'ambient que hi ha és impressionant. Aquest cop no tenia ningú amb qui parlar, i observava els meus companys. Totes les dones em semblaven millor preparades que jo, i molt més joves. Però el meu objectiu era acabar la cursa sense que m'atropellés el cotxe escombra, no guanyar cap medalla.
Al principi de la cursa tothom m'avançava, i jo m'ho intentava prendre amb filosofia. A partir del km 3 vaig començar a avançar jo a gent. Del K 7 al final, suposo que tots anàvem al nostre ritme, i vam anar un grup més o menys homogeni fins el final. Vaig acabar la cursa, força dignament donades les circumstàncies: en 1 h i gairebé 2 minuts. Sí, és una marca força discreta, però jo em pensava que no podria acabar-la, dos dies abans encara anava coixa, tinc quaranta-dos anys, i aquests darrers mesos m'he engreixat… Res, que aconseguir acabar-la va ser per a mi tot un èxit. No vaig arribar la darrera, ni de molt. De la meva categoria tampoc vaig quedar tan malament com això.
Quan ja s'havia acabat tot, estava asseguda amb en Jordi i els nens, que havien vingut a veure'm, i va passar un conegut d'en Jordi. Van estar parlant una estona llarga. Ell estava molt frustrat. Volia guanyar la cursa, però només havia quedat el nº vint-i-escaig. Havia acabat en una mica més de mitja hora. Però estava trist, perquè volia fer molt millor temps. Em va mirar, va veure que jo també havia corregut, i vam tenir un diàleg curiós.
 – I tu, en quant l'has feta?
– En una hora! – li dic, tota joiosa.
I ell em va mirar amb cara de llàstima.
És curiós, això. Jo estic contentíssima de fer 10 km en una hora (i avui estic bé, i voldria tornar a córrer i tot) Hi ha un trentanyero estupendo que té llàstima de mi perquè aquesta marca és el doble del que fa ell. Però ell es sent frustrat de la seva marca. Jo, en canvi, em sento guanyadora. La meva hora d'ahir era victoriosa, els seus 30 i pocs minuts eren decebedors.
En resum, que potser "derrota" és un concepte elàstic: qui perd és qui es marca uns objectius que no aconsegueix assolir.
(això si, la propera cursa de 10 km espero poder baixar de l'hora… ja us ho diré!)