Ves per on, potser fracasso. És possible, bastant possible, que l'esforç que estic fent, no només jo, sinó tota la meva família recolzant-me en aquest projecte, no doni els fruits desitjats.
És possible.
Perquè ens fa tanta por el fracàs? Molt sovint no diem els nostres projectes per tal de no haver d'explicar que no ho hem aconseguit. I quan no arribem on volíem, enlloc d'agrair el camí que hem fet, ens deprimim i ens penedim d'haver invertit tant temps “per res”
Segur que és “per res”? És inútil l'esforç si no dona el resultat que volíem? Potser el que volíem no és el que ens convenia. Potser l'esforç ha estat una manera de treure el millor de nosaltres. D'aprendre fins a on som capaços de millorar.
No se si són ganes de consolar-me per la possibilitat de no aconseguir-ho. O és que estic sentint amb força que tot el que he après és ja en si la meta. I que si no aconsegueixo el que pretenia, almenys hauré fet coses que mai em pensava poder fer.
He après tant, sabeu! De la meva capacitat de feina, no sabia que era capaç de concentrar-me tant. No sabia que les idees, si et troben treballant, s'apoderen de tu i es relliguen unes amb altres i es van teixint fins fer-se coherents.
He après de l'entrega i la dedicació de la meva família. Començant pel Jordi, que ha estat tot aquest temps la roca ferma on m'he refugiat quan les ventades del desànim i el cansament em feien trontollar. Els meus fills, amb la seva tendresa. Els meus pares, donant ànims, trucant, fent-me saber a tota hora que confien en mi.
Qui sap. A lo millor ho aconsegueixo. A lo millor, però, no. A lo millor el que estava destinat per a mi és ser capaç de fer el camí. Em sembla que va ser Martin Luter King que va dir que encara que sabés que el món s'acabaria demà, ell plantaria avui una flor.
Potser si. Potser aquesta flor l'havia de plantar, malgrat potser no florirà com jo vull.
Miro cara a cara el meu projecte. Potser anirà bé, potser no. Però tanmateix, tindré sempre el goig d'haver-m'hi dedicat amb totes les meves forces.
El pitjor fracàs és que la por al fracàs ens paralitzi i no emprenguem el camí.
4 comentaris:
Menys és més, diuen. El fracàs queda molt relativitzat, perquè allò que compta és el que tu ara ja has fet... Em sembla. Una abraçada!
Mercè
Tu mateixa ho expliques tan bé que no es pot afegir res més :-) Cap esforç és inútil i de tot el que fem aprenem alguna cosa... i tu mateixa ja es nota que estàs satisfeta del que estàs aprenent... doncs a seguir així! :-))
María, me n'alegro molt d' aquest projecte teu, doncs pel que expliques era una fita que ja feia temps que et plantejaves fer i et sento molt realitzada i plena.Però jo el que feria seria: relativitzar, i considerar-lo com a projecte temporal perquè depenent del final del mateix, independentment de que et reporti fruits personals, et podràs plantejar el fet d' encetar-ne un altre o simplement aturar-te. Però en canvi, pensa sempre que hi ha 1 parell de projectes molt estimats per casa teva que no tenen caducitat i són de fulla "perenne", o sigui que si et serveix , de projectes a la vida n'hi ha mooooolts i els que vindràn !! :-)
Hola Maria: Acabo de llegir ara mateix el teu post i veig que- per pura casualitat- jo també acabo d'escriure sobre això mateix. sobre el fracàs...jajajaja
Estic d'acord en tu i , a més, tu ho dius molt millor que jo.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada