Carta oberta al Miquel, en el dia de la seva primera comunió.

Quan tenies quasi cinc mesos et vam batejar. Eres un infant bellíssim i molt despert, encara prenies només pit i eres petit i primet, amb dos remolins al cabell i sense dents. Tot i ser tan petit ja t'endevinàvem en la mirada aquestes ganes enormes d'entendre-ho tot, aquesta barreja de curiositat i repte que encara ara no t'han abandonat.
Però aquell vuit de juny tu no sabies què passava. Recordo que quan et vestia t'ho vaig explicar, “Miquel, avui et batejarem” i tu em vas mirar, i ton pare va dir “si sabessis!”.
No ho podies saber, que per a nosaltres era tan i tan important aquell dia. Ara recordo coses petites, insignificants: tenia molta por que fessis una glopada. Duies una granoteta de fil que encara ara guardem, i que també va dur el teu germà quan el vam batejar. Ara la miro, penjada a l'armari, com si esperés un altre bebè, i em sembla mentida que tu hi haguessis cabut, de tan gran que te'ns has fet.

Et vam batejar a la nostra parròquia. Aquell bateig, però, ens comprometia a nosaltres, no a tu. Ens vam comprometre a educar-te en la fe cristiana.
T'hem estat aquests anys parlant de Jesús. De l'amor de Déu. De com nosaltres pensem que la millor manera de viure és aquesta.
I tu ens has preguntat, i algun cop ens has fet contrari, i algunes vegades has dit “doncs no ho entenc”.
Però ens ha omplert de goig veure que quan t'enfrontaves, tot i la teva tendra edat, a grans interrogants, prenies l'opció de posar-hi a Déu. Quan hem vist que com nosaltres, confies en Déu i et saps estimat, i decideixes que formi part de la teva vida.

El pas que fas avui ja et compromet a tu. Avui ets tu que decideixes participar plenament de l'eucaristia. Avui, benvolgut Miquel, en el teu fer-te gran, amb goig, hi poses Déu. Ell no et fallarà mai, tingueu per segur.

No hem volgut que et fessin regals, i sabem que això ha estat poc entès per gent que també t'estima molt i que volia fer-te algun present.
Però nosaltres volem que avui el teu gran regal sigui aquest: l'eucaristia.
Malgrat tu sents que ja estàs preparat i que saps el que fas, deixa'm dir-te que això segurament ho aniràs descobrint. Ara fas aquest pas, aquesta que esperem que sigui la primera de moltes comunions. Quan vagis vivint, i la vida et doni alegries, i reptes i tristeses, i continuïs posant a Déu en tot el que et passa, i li preguntis i t'enfadis amb ell (també passa a vegades) descobriràs cada vegada més profundament el veritable sentit de l'eucaristia.
Que puguem acompanyar-te tots en aquest camí.

No tingueu por

Diuen que és la frase que més repeteix Jesús a l'evangeli. No ho se pas, no ho he comptat.
Sigui com sigui, estic en uns moments d'incertesa vital.
Per una banda, les ganes de ser diferent, de millorar, de provar coses noves, de posar creativitat a la meva vida.
Per l'altra, l'amenaça de perdre la seguretat. Seguretat que no em fa infeliç del tot, però d'altra banda, tampoc feliç del tot.
L'opció valenta tampoc em garanteix la felicitat. Però sí el sentiment que ho he intentat. La certesa que, al final de la meva vida, no me'n penediré del que no em vaig atrevir.
Doncs això.
Que pregueu per mi.
O envieu energies positives, o el que sigui que feu.

La composició de l'ajuntament de Mataró

Després de la nova composició de l'ajuntament de Mataró, encara en estat de Shock, dedico aquesta cançó al regidors de PxC i a tots els veïns que els han votat.
Que la serenor s'imposi. Que es preguntin si tenen algun mèrit d'haver nascut aquí. I que siguin capaços de veure en l'emigrant el seu avi, perquè molts dels seus avis també foren desarrapats que van venir aquí a buscar una vida millor.

Entrevista a José Luís Sampedro

No us la perdeu

Els anti-sistema

(Entrada Re-editada a dia 19 de maig)
Aquestes protestes que la premsa espanyola tracta de puntetes i l'estrangera compara amb la d'Egipte em tenen molt esperançada.
Estic contenta que a la fi sembla que la gent es mogui, perquè hi ha coses que clamen al cel. Sabeu, per exemple, que el president de telefònica s'ha quadriplicat el sou en set anys i cobra 8'6 milions d'Euros l'any mentre als treballadors de telefònica els volen reduir un 20 % la plantilla? (En serio. Llegiu-ho aquí) Sabeu que les retallades a Sanitat estan amagant una privatització en favor de dues empreses vinculades a CIU i el PP? (llegiu-ho aquí) Sabeu que el Senyor Miquel Roca va fer obrir un quiròfan tancat per les tisorades a Vall Hebron per operar-se? (llegiu-ho aquí)
Són exemples, malauradament n'hi ha molts més.
El que em repateja és aquest sentir, potser per part de gent desinformada o directament gent amb idees pre- concebudes, o polítics atemorits de perdre la poltrona, o mitjans de comunicació servils amb els poders, doncs això, m'emprenya sentir que els que es manifesten són quatre gats, que si volen canviar les coses han d'anar a votar ( això espero!) i que són “antisistema”
Com si el sistema fos bo! Evidentment s'ha d'estar en contra d'un sistema que provoca rics cada vegada més insultantment rics i pobres cada vegada més miserablement pobre.
Però clar, s'associa ser antisistema a ser jove pollós amb rastes i fumeta.
Aquí teniu una foto d'un antisistema de manual.



Si senyor, aquest iaio estava a la mani, a la de Madrid.
I aquí teniu també una perillosíssima antisistema, aquesta de Granada:



I com ells, molts d'altres, i molts quarentons, i molts en la cinquantena.
Perquè resulta que aquesta crisi ens està convertint a tots en anti-sistema. Tothom coneix a molta, massa gent, que està a l'atur. Tothom coneix a gent que està esperant per ser operat. Sabeu que les baixes de menys de 15 dies a ensenyament no es cobreixen? Sabeu que els vostres fills es poden quedar quinze dies sense classe perquè no hi envien un substitut?

Doncs no. Com diu la cançó de la meva joventut, “som molts més dels que et penses”.
Molts més, i cada vegada més, ens estem plantejant si no seria qüestió de començar a cambiar les coses.
Per això estic tan esperançada amb aquestes mogudes.
L'altre dia a RNE els tertulians van estar parlant despectivament dels acampats a la puerta del sol. Al cap de poca estona va trucar una senyora de més de quaranta anys protestant pel tracte donat als acampats.
Us deixo l'enllaç. Escolteu-lo, que val molt la pena.

Estem sols a l'univers?

M'encanta que gràcies a internet poguem escoltar xerrades com aquestes. Val molt la pena, no us la perdeu
Em quedo amb una frase del primer video: Hem après que no només existim en l'univers, sinó que també és l'univers que existeix en nosaltres.

Els ateus

Admiro els ateus. De cor ho dic, els admiro.
No estic parlant dels menja-capellans de torn. Tampoc parlo dels agnòstics, dels que, sigui per apatia o per mandra o per no se què, no es plantegen l'existència de Déu.
Estic parlant dels ateus. Dels que s'ho han pensat seriosament, i pensen que no hi ha res més. Que més enllà del nostre cos només hi ha fosca.
Admiro els ateus, que són capaços de començar cada dia, sabent com tots sabem que pot ser l'últim, i encarar-lo amb ganes. No se com es pot superar la mort d'una mare o d'un fill des de l'ateisme. Per això els admiro. Perquè hi ha gent que ho fa, sabeu?
Si jo fos atea estaria enfadada amb Déu (perdoneu la incongruència!) per no haver-me concedit la gràcia de la fe. O potser estaria enfadada amb Déu per no existir i haver-me deixat sola. No se.
Sempre m'he sentit intrigada per l'arbitrarietat d'aquest assumpte de la fe: diuen que és un do, i a mi em sembla terriblement injust que a alguns se'ls hagi concedit i a alguns no. Saber dibuixar també és un do, però no et canvia tan irremeiablement la vida com tenir fe o no tenir-ne. I em sembla una gran injustícia que hi hagi gent que s'hagi de llevar cada matí sense confiar en la presència amorosa que ens transcendeix.
No us estic dient que jo cregui en Déu perquè sigui més còmode. Hi ha moments de dubte, evidentment, a tots ens passa. També tinc molt clar que l'opció ètica que estic fent no és per la por al càstig o la confiança en el premi, sinó perquè racionalment penso que és la millor manera de que les coses funcionin. Vull dir que el missatge de Jesús podria ser també un missatge laic. Un ateu pot estar totalment d'acord amb un cristià en que s'ha d'estimar el germà, o lo de la biga i la palla, o mil coses més.
Els que creiem en Deu, però, tenim un plus en el missatge de Jesús, que fa que la vida s'encari d'una altra manera. I les penes i les zones fosques, que hi són, es viuen diferent, i cada nit donem gràcies al que se'ns ha estat concedit. I ens sentim estimats.
Per això sempre he admirat els ateus. Perquè no tenen tot això, i malgrat tot, continuen vivint i sent feliços, i per això penso que són molt forts d'esperit.

Recomençar

A maig de 2009, l'A. vivia amb la seva parella, tenien un pis molt maco i un gos. Ell tenia una feina molt ben valorada i pagada, que li deixava força temps lliure per fer mil coses més. Tot semblava anar bé.
En un any la vida se li va capgirar com un mitjó: a maig de 2010 s'havia separat, vivia sol a un pis en una altra ciutat, després el van acomiadar de la feina i el seu gos va morir.
Ahir em va trucar per acomiadar-se.
Se'n va a un país del tercer món, a fer de cooperant. Em deia que sent que necessita lliurar-se als altres. Que la seva vida és buida. Que aquí ningú el necessita i allà fora pot fer molt servei.
Que li queda un any d'atur, i quan se li acabi l'atur ja es plantejarà què ha de fer, tot i que suposa que amb els estalvis que té no ha de ser cap problema viure en un país com aquell.
Que no sap si mai tornarà a viure a Catalunya.
Que ens estima molt i que sempre ens recordarà, però que sent que ha de fer un tomb i donar un sentit més profund a la seva vida.
Jo m'he quedat fomuda. No se si és valent o covard. Se que a mi em costaria molt trencar amb tot: hi ha moltes coses que em lliguen.
Se que creixerà. Se que se'n sortirà.
També se que el trobaré a faltar.

Els meus fills i la música barroca

Diàleg entre el Mateu (8 anys) i el Miquel (10)
- Què tal si pelem el fuet i ens fem cordes de violí barroc?- Diu en Miquel
- Els que fan només música barroca es diuen barroquins?- Pregunta en Mateu
- Siii- contesta en Miquel enjogassat- I els que toquen música barroca i són tontos es diuen "barrucs"