Capítol XXXIV de la regla de Sant Benet:
Tal com està escrit: “es distribuïa a cadascú segons el que necessitava”. No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones – Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. Llavors, el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el que necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s'enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Llegint aquest capítol de la regla de Sant Benet he estat pensant en l'atenció a la diversitat que es predica a la ESO i que moltes vegades és tan incompresa.
És curiós com algú tan antic pot ser tan modern.
1 comentari:
I és que les paraules intel·ligents són intemporals, transcendeixen del temps :-))
Publica un comentari a l'entrada