El bolso de sa padrina

Recullo les seves coses. Fa tant temps que no surt de casa que el seu bolso forma part de records del passat.
Si, el portava fa anys, quan anava a missa. Negre, d'imitació de pell, molt clàssic.
Ella el portava amb gràcia penjat del colze. El seu cos rodó, les sabatetes amb poc taló, vestits a topos que li agradaven molt. I la seva veu atronadora.
Qui l'ha vist i qui la veu. Endollada a tot el possible. Respirant feixuga, els ulls empetitits per la màscara d'oxigen, despentinada.
Diu alguna cosa i ens costa d'entendre-la.
No em deixeu.
Té por.
Deixo a la padrina amb ma mare a l'hospital i torno a casa a una hora indecent de la nit. Descarrego el cotxe i pujo les coses a casa. El bolso de sa padrina fa olor a ella.
Dins hi trobo una llibreteta. Amb lletra vacil·lant, sa padrina hi apuntava la llista de la gent per la qual havia de passar el rosari. Una mica és el teixit de la seva història sentimental. Alguns els conec, altres no se qui són. Quan ella no hi sigui qui recordarà aquests morts?
La llibreta també fa olor d'ella. Ploro.