Atenció: Aquest post no és apte per a menors de deu anys(no crec que cap menor de 10 anys el llegeixi, però per si un cas...)
He tingut una conversa amb els meus fills, en Mateu, que en té 7, i en Miquel, que en té 9, que m'agradaria compartir amb vosaltres:
Comença en Mateu:
- Saps, mama? hi ha nens al cole que diuen que els reis no existeixen.
- I tu què opines? - Dic jo guanyant temps
- Que són uns mentiders- contesta tot indignat
- Tu penses que si que existeixen?- Dic jo, valorant que no se què prefereixo, si que els ho diguin els altres o fer-ho jo.
- I tant!- S'hi fica en Miquel, que ja està a punt de fer deu anys i trobo que ja comença a ser hora que ho sàpiga.
- Però com poden deixar tots els regals en una sola nit?- Diu en Mateu
- Perquè són màgics -diu en Miquel, tot convençut.
- Miquel -dic jo -tu saps que totes les màgies tenen un petit truc?
- Si, perquè no són de veritat. Però la màgia dels reis és de veritat i no té cap truc.
I jo m'he quedat una estona en silenci. No he gosat dir res més. Fa temps que pensem que aquest any serà el darrer, però cada any torna a arribar Nadal i els nens continuen en la seva feliç ignorància.
Aquesta fe sense fisures, aquesta confiança absoluta, aquesta militància en el misteri em fa tanta enveja!
Se d'un nen que quan ho va saber, va preguntar als pares:
- I Déu també sou vosaltres?
Clar, si tota la vida t'han dit que hi ha tres senyors que et duen regals per la patilla, que una rateta s'endú les teves dents i també et deixa un regal, i que Deu t'estima per sobre de tot, i resulta que de les tres grans veritats dues no ho són, qui et garantitza que algun dia la tercera gran veritat no s'ensorrarà?
5 comentaris:
Amb el teu post m'has fet recordar el meu germà i el meu cosí, que es porten un any de diferència. Eren petits i estaven asseguts davant de la botiga de la meva tieta. Una dona que entrava a la botiga va sentir que els dos nens parlaven d'aquest tema que exposes. Ambdós sabien la veritat, però es van comentar l'un a l'altre que millor fessin veure que no sabien res... perquè si els pares sabien que deien la veritat, llavors potser rebrien més pocs regals... Ai, canalla! Estem ben arreglats!
On tinc un dilema amb aquest tema és a classe de Religió, perquè de vegades hi ha alumnes que se'n van de la llengua i llavors d'altres queden amb una cara de pasta de moniato... De fet, quan jo era petita també me'n vaig assabentar a l'escola i també em vaig quedar amb cara de pasta de moniato.
Yo creo que no hay un buen momento ni un buen lugar para que se rompa un mito.
De modo que, con estas cosas, siempre he pensado que se debe apostar por que los niños se enteren lo más tarde posible. Si se enteran fuera de casa, ya se arreglará (entenderán que la ilusión bien lo valía).
Yo, que fui de las que se enteró bastante tarde, aún recuerdo la primera Navidad en la que ya sabía... !ya nunca fue lo mismo!
Un abrazo.
Jo també trob que quan més tard perdin la innocència millor. Tant de bo la innocència i la il.lusió perduràs tota la vida!!
Apreciada Maria, (apreciats tots),
quina reflexió més encertada...m'ha encantat aquest post i pel que llegeixo la feina que fas amb els teus nens. Tant de bó Les ratetes i els Reis fossin reals. Bé, la màgia que els pares posem sí que és ben real.... Una abraçada, Mar
Apreciada Maria, (apreciats tots),
quina reflexió més encertada...m'ha encantat aquest post i pel que llegeixo la feina que fas amb els teus nens. Tant de bó Les ratetes i els Reis fossin reals. Bé, la màgia que els pares posem sí que és ben real.... Una abraçada, Mar
Publica un comentari a l'entrada