Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho, simplement sempre va dir com li hauria agradat. El concepte turisme és nou: fa dues generacions només es viatjava per necessitat.
Pensava en aixo quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el Grand Canyon. El lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i mirar els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, recollint pedres que deixaré sobre la tomba del meu padrí, extasiant-me amb el sol declinant sobre l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran quan jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada