Encara passa. Avui en dia, en ple segle XXI i a Barcelona, encara hi ha dones que moren parint.
La Gemma va morir dijous passat. El seu fillet, un nen preciós, rosset i amb bon pes, és inviable i anirà a trobar-se amb ella ben aviat. I nosaltres mirem atordits per la incredulitat. No pot ser, no pot ser, ens repetim com en un mantra. Com si repetint-ho aconseguíssim canviar-ho. Tornar enrere uns quants dies, tornar a veure-la encara una vegada més.
Ahir la Nuri em deia que estan sorpresos de com la gent s'ha bolcat en ells, deia que es senten molt recolzats en aquest dolor gairebé físic que estan patint.
I jo pensava que ara serà relativament fàcil, comparant-ho amb el que vindrà. El dia a dia, les setmanes anònimes que vindran a partir d'ara, sense ella, sense l'infant, només amb la petita Minerva, que no sap encara que no tornarà a veure la mare.
4 comentaris:
Prego per la Gemma i el seu fill. Un gran petó ple d' amor per la seva família que malgrat no els conec que sapiguen que no estan sols en les seves pregàries. No tinc res més a dir, la vida a voltes és massa cruel.......
Maria! sí, malgrat tots els avenços tecnològics, no es pot lluitar ocntra el destí de les persones, però ara només em preocupa una cosa, és la Gemma, professora del GEM? Això m'ha desconcertat, ì sé que hi ha moltes Gemma's, però l'única que conec que estigués embarassada ñes ella!
Espero que l atornada al curs sigui un bon inici, i que tots el tinguem!
Petons!
Itaca: ens unim tots en les pregàries
Anònim: No és la Gemma professora.
Tot i així, sabent que no és la professora, em sap greu, és dur perdre una amiga, i a més sabent que ella no ho mereixia això, ànims!
Publica un comentari a l'entrada