L'estel fugaç

Hem anat en barca a sopar a una platja salvatge, de les darreres que queden a Mallorca. És el darrer dia que els nostres amics estan a casa, i es barreja la pena per saber que demà se'n van amb l'intens desig de que tot vagi bé.
Quan arribem, a quarts de vuit del vespre, el color càlid del final del dia amoroseix el verd dels pins, el blau intens del mar, el blanc dels lliris de platja.
Anem nedant a la platja i ens asseiem a la sorra, mentre els nens busquen "tresorets" (petxines, cargols, pedres maques)i ens els mostren victoriosos.
Els darrers banyistes recullen i comencen a marxar, si no es ve en barca hi ha un bon tros caminant, i com que no està urbanitzat i avui no hi haurà lluna cal sortir aviat.
Tornem a la barca, enredats de fred, ens canviem de roba i sopem, apurant el darrer vespre. Quan el sol agonitzant s'amaga darrera els pins llunyans, el mar conserva encara una mica de la seva llum, i pren un to rosat. Poc a poc la penombra ens desdibuixa: encenem un petit llum que pengem del tendall, i veiem com les altres barques poc a poc encenen els llums, i sembla com si s'acostés nadal a mig agost: petits llums humils en la nit misteriosa.
Tornant cap a port el Jordi es posa al timó, i els nens estan tranquils jugant dins el camarot.
La Sandrine agombola la nena, que s'ha adormit de seguida. El Vincent parla amb el seu fill, sento la dolça cadença del seu idioma, i em pregunto què li deu explicar. Jo recordo en nits com aquesta converses sota la nit estrellada que de nena em van marcar i encara recordo amb carinyo. Penso amb dolcesa que potser ara el fill del meu amic està vivint un d'aquells moments memorables que l'acompanyaran tota la vida.
Vaig a proa. Hi ha una mar vella, suaus ondulacions sobre les quals la barca llisca tranquil·la. La nit està esquitxada d'estrelles, feia molts anys que no en veia tantes. Fa molt fred, però vaig ben abrigada i el vent no em molesta.
Estic cavalcant sobre el mar, en la nit immensa i vibrant. No penso res, només estic allà, davant del silenci quallat d'estels.
I en aquell moment passa un estel fugaç, enorme. Passa tan lentament, em dóna tant temps a veure'l que en algun moment dubto de si ha estat un estel o fruit de la meva imaginació. A més, l'estel rutilant i tranquil que ha dibuixat una corba sobre l'horitzó és de color rosa.
I sabeu què? No he pensat a demanar cap desig. La nit és tan complerta, tan plena de tot, que no puc demanar res més.