Al súper del costat de casa va passar això l'altre dia.
Una noia que estava pagant li diu a la caixera:
- Tu eres X, verdad?
- Si- li contesta la caixera estranyada
- De la escuela XXXX, verdad?
- Si- Diu la caixera, ara sonrient.
- Te acuerdas de mi? Soy XXX. Me llamabas cerda empollona,¿Recuerdas?
- Si, me acuerdo de ti- Diu la caixera sense perdre el somriure, però ara una mica incòmoda.
- Bueno- li respon la clienta- Pues ahora yo soy médico, y tu eres cajera.- Acaba de recollir les bosses, i se'n va triomfant.
La caixera es va quedar de pasta de moniato. Jo era la següent clienta i em va passar la compra amb una ràbia inusitada. Va murmurar alguns renecs que vaig preferir no sentir.
Realment aquesta noia ho deuria passar molt malament, quan era nena. A mi em va semblar molt fort el que li va dir a la caixera, però clar, no se les vegades que li van fer la vida impossible (en la nostra època això de "bulling" també es donava, i els nens poden arribar a ser terriblement cruels)
A mi també em feien la vida impossible algunes companyes d'escola. Se'n reien de mi, perquè sempre he estat molt innocent, i els feia riure el meu accent mallorquí, o que m'agradés la música clàssica, o que llegís poesia, o que cregués en Deu i no me n'amagués. Se el que és no tenir gaire amics a escola. No deixa de ser curiós veure com les que no érem tan "populars", al capdavall ens ha anat molt bé la vida, i de fet jo també he tengut la mateixa sensació que aquesta metge: m'he trobat antigues companyes i he pensat que la vida acaba posant a tothom al seu lloc,però no he gosat exterioritzar aquest sentiment. Una vegada vaig sentir a Simon Rattle, un gran director d'orquestra, que les qualitats que l'havien fet triomfar eren les qualitats que quan era nen més vulnerable el feien a les burles dels altres nens, i que havia comprovat com els nens més "populars" no havien aconseguit res, mentre que ell i d'altres "pàries" com ell se n'havien sortit molt exitosament.
De tota manera, em va saber greu per la caixera. Ha de ser dur estar cara al públic, tot el dia de peu, en un negoci que no és teu, i tenir aquest encontre tan desagradable. Suposo que la metge necessitava fer-ho. Suposo que va tancar una pàgina en aquell moment.
14 comentaris:
Hola Maria, un escrit molt interessant, molt humà, realment molt nostre. Amb dificultats per deixar fluir les emocions, enlloc de reprimir-les durant tants anys, i amb dificultats per alliberar-nos de les càrregues del passat. Jo també en sóc aprenent, com tothom. En qualitat d'aprenent em permeto opinar que la violència exercida per la Sra. doctora sobre la Sra. caixera no va ser un acte d'alliberament sinó una manifestació de la seva subjugació al passat, d'un rencor no paït. Alguns en diuen venjança, d'això. Crec que l'única manera de passar pàgina de veritat és obrir el cor a la bonesa i la compassió (conec qui hi afegiria "i al perdó"). I com abans millor, millor pel qui ho pateix i, potser (si s'aconsegueix fer a temps), invitació a un altre tipus d'alliberament pel qui ho fa o ho ha fet patir. I una darrera observació sobre l'anècdota: l'estatus social que proporciona una feina pot no tenir res a veure amb el desenvolupament personal i autèntic ("estatus" espiritual?) de la persona. D'un cor de pedra en pot molt ben sortir un cor de carn ben flonjo i tendre. I si no, per què el sembrador de la paràbola evangèlica s'hauria de molestar a sembrar arran del camí?
M'agrada la vida i els seus conflictes. Formen part, no sé... de la seva salsa. Una abraçada, i un somriure!
La Caixera, alguna mancança hauria de tenir per haver de riure-se'n de l'altra. Però la Doctora ha demostrat tenir la mateixa mancança (de seguretat? d'autoestima?) per haver sentit la necessitat d'haver fet això.
Un altre tema és el de les professions, que ens hi podríem allargar moltíssim. Per exemple, sigui per casualitat o coses de la vida, jo treballo en una professió que no està reconeguda professionalment, perquè no té perfil de professional amb tot el que això comporta. Tot i així m'encanta el que faig, n'estic orgullosa i vist el "panorama" no canviaria la meva professió per a l'altra que em vaig llicenciar. Almenys no amb les condicions de ser esclau del teu treball.
En relació al tema de les professions hi ha una cançó del Grup Xaragalls que ve a dir que tan se val del que vulguis fer o treballar, perquè el que compte és que ho facis bé.
Salutacions!
Moltes gràcies per la vostra aportació.
Coincideixo totalment amb els vostres comentaris.
He trobat el teu bloc de casualitat, i és tota una bona descoberta!
Aquesta història és una bona lliçó per totes dues. Però, crec que si la Sra.Metgessa tingués una mica més de "pau" i seguretat en ella mateixa, segurament hauria saludat a la caixera, s'hauria presentat i li hauria dit un "que tinguis un bon dia".
Això les hauria alliberat a totes dues. A una per ser capaç de mirar als ulls a la persona que la feria sense rancúnies i l'altre per adonar-se que tot allò no tenia ni solta ni volta.
Salut!
M'ha agradat molt el comentari d'en Xinxolla't :-))
això hagués estat l'ideal :-)
Per sort no sempre és així. Jo vaig anar a una trobada dels de l'egebé i tot quedava perdonat. El temps també pot guarir si ens deixem
A part de la història humana i del "ajuste de cuentas" m'ha cridat l'atenció els estereotips socials que hi ha al darrera.
Per què una metgessa s'ha de sentir superiora a una caixera? Hi ha metges que són una autèntics estaquirots que només saben recitar els llibres que s'han empassat durant la carrera i són una nul·litat a l'hora d'empatitzar amb el pacient, i hi ha caixeres que saben fer d'una forma molt humana la seva feina que a vegades no és gaire agradable.
Però sens dubte darrera aquesta història m'imagino que hi havia molt dolor pendent de guarició.
M’ha fet gràcia la reacció de la metgessa però m’ agradaria dir-li que la vida és molt llarga i un no sap que és el que es pot anar trobant pel camí. Tot i que puc entendre que hi hagi gent tant bàsica que basa l’ èxit en la seva professió, crec que ens podem sentir orgullosos del que fem però hem de vigilar en no caure en la prepotència. Curiosament ja fa bastant de temps, un dia que viatjava amb tren vaig conèixer una senyora que m’ explicava que el seu fill _ tot i haver acabat la carrera de medicina_ no tenia plaça fixa i de moment feia d’ escombraire a Barcelona. Per un altre banda, tinc una amiga de 54 anys que malauradament s’ha quedat sense feina de responsable de Ingenieria, té una llicenciatura, parla 6 idiomes i ningú li obre una porta per culpa de l’ edat. Us puc ben dir que si trobés feina de caixera l’ agafaria !!. Quan apreta la gana, la feina és la feina i. més en els temps que estem......
Hola Maria i companyia,
M'he quedat ben parada i perplexa de l'anècdota que has explicat del supermercat.
Penso que l'actuació de la metgessa no va ser gens adequada, per una banda va mostrar la no resolució dels seus conflictes interns del passat i per altra banda no va aprofitar tot el seu coneixement per reparar una situació de la infantesa.
Potser ara, la metgessa ha obert una nova ferida?
Ester
Jordi,
però si tu pots triar, per a tu, per a una filla teva, prefereixes metgessa o caixera?
del blog al carrer, del carrer al blog
http://www.sincita.com.ar
Mataró
Bon post!
S'historia d'el mon, sempre cercant algu a qui poder mirar com a inferior (professio, accent, creencies o ausencies d'elles...) per tal d'amagar.nos sa nostres propies limitacions i intentar vencer sa nostra por.
Vaig tenir un sopar d'ex combatents d'EGB fa uns anys. 35 anys havian passat i tot.hom era e-xac-ta-ment igual. Al cap de poc els abusadors abusaven, els "debils oficials" estaven incomodes...
Jo no hauria fet lo que va fer aquesta doctora pero si que he de dir per fer justicia que, com deim es nins petits de 46 anys, al manco "ella no va començar".
Tambe hi ha un'altre cosa a dir, els 'espabilats', que solen atacar als que miren de ser una mica de profit en aquest mon sensa intentar que tot vagi per el seu cami per sa llei d'el minim esforç, voras se salven per numeros, per anar en manada, son gent amb panic a quedar.se tot sols perque son conscients de sa seva 'nulitat individual' i perque si de sa seva productivitat real (material i humana) haguessin de viure ben fotuts (perdo) estarien, es diguin 'caixera', espabiladet de turno, o 'Madoff'.
Per definicio solen ser parasits d'energia, i sempre s'han d'estar comparant amb els altres per valer alguna cosa.
En fin, aquesta vegada li va tocar el torn a la metgessa.
Com deia, jo sa veritat es que no ho hauria fet, pero he de dir que encara estic rient.
Moltes gràcies a tots per les vostres aportacions.
Amb quasi 40 anys em vaig trobar una companya de l'escola (a qui sempre vaig detestar) i em va dir que què feia fent de mestra, si jo volia ser astronauta! Si-us-plau, que ja hem crescut! Hi ha gent que no evoluciona, que no madura, i que necessita sentir-se superior a base de fer mal als altres. Aquesta mateixa noia va intentar ensorrar-me al BUP davant dels nois (sempre havíem anat a cole de nenes i amb 14 anys això era molt humiliant) però per sort em van creure a mi abans que a ella (malgrat ella deia la veritat, tothom fa ximpleries) perquè ja la tenien calada. Doncs amb quasi 40 segueix criticant als altres, amb 10 minuts em va explicar la vida i defectes de totes les companyes que encara veia. Que trist!
Publica un comentari a l'entrada