Estava assajant el concert de violoncel de Haydn, quan vaig saber que estava embarassada.
En el segon temps els oboistes no toquen (fan tacet, que es diu tècnicament)
I jo gaudia d'aquella música excepcional i pensava en el fill que encara ningú sabia. I se'm va ocórrer pensar que la maternitat és ben bé com aquell segon temps.
L' orquestra comença a fer música sense el solista. La música és complerta, no hi falta res, tot encaixa. Després el violoncel comença a tocar. Només una nota, i al principi és tan suau que gairebé no es sent, dissolta en el tutti, però paulatinament comença a fer-se més poderosa, i sobresurt de l'orquestra, que ara es difumina i passa a segon terme i acompanya al solista.
Ben bé som així, les mares. Vivim vides plenes de sentit, fem moltes melodies. En un moment donat, però, una nota llarga en el ventre de la música es va engrossint, i al capdavall és un instrument que entona la seva melodia.
I nosaltres hem d'acompanyar-los, al principi, fent els acords justos, el coixí harmònic, intentant no ofegar-los amb la nostra música pròpia, permetent que ells mateixos facin la seva música.
Perquè al principi l'instrument solista recull la melodia que havia fet l'orquestra. Però després la desenvolupa i en fa d'altres que ni sospitàvem. I per deixar que els solistes cantin, l'orquestra ha d'acompanyar, suau però fermament, alguns cops renunciant a fer destacar les pròpies melodies, per tal de deixar cantar al solista.
Així mateix, les mares acompanyem els nostres fills al principi de les seves vides, i si ho fem bé, els deixarem marxar entonant la música que no pararà mai.
Dedico aquest missatge al Joan i la Laia, i al cigronet que està creixent.
El concert el tocava la orquestra de cambra del Maresme, i el solista era Joan Antoni Pich. Com que no tinc cap enregistrament d'aquell moment, us en deixo un de Rostropovich, en un concert de 1981
5 comentaris:
ENHORABONA!!!!!!!!!!!!!!!!
Sóc una lectora anònima del teu bloc, però aquesta vegada no puc passar sense dir-te: Enhorabona!
I, a més, enviar-te una abraçada.
M. Teresa
Idò..!!!! Enhorabona!!!. És real i veritat quer estàs embarassada??
He llegit el teu text però em pensava que parlaves d'anys enrera...
M'ha encantat la teva explicació. Estic totalment d'acord amb el que dius.Un petó ben fort
Malauradament, no estic embarassada, estava parlant d'un embaràs anterior. La Laia i el Joan estan esperant un infant i com que ells també són músics m'han fet recordar aquells moments tan intensos.
Per tant, traspassarem aquestes enhorabones al Joan i la Laia, perquè com diu el poeta, cada nen que neix és una bona notícia,cada cantor que neix (i segur que aquest ho serà) és una bona notícia, perquè cada cantor és un soldat menys.
Ai!!! Jo també anava a posar-te l'enhorabona, però com primer he llegit els altres comentaris, doncs ja puc dir que ENHORABONA AL JOAN I LA LAIA :-))
Un escrit preciós...
Publica un comentari a l'entrada