Encara hi penso molt, ens passa a molts dels que el vam conèixer. La primera mort d'un amic, com el primer amor, mai s'oblida.
A continuació us adjunto un text en record seu que vaig escriure fa cinc anys per ser llegit en un acte de cloenda del curs d'ACO.
BARTOLO
Tot i que hi ha gent que no vol mirar enrera per por de tornar-se estàtua de sal, alguna vegada convé mirar d’on venim, precisament per no perdre la salabror, recordar el que érem, el camí que hem fet fins arribar on som ara. Com digué algú, explicar el que érem per comprendre el que som ara i encaminar el que volem ser.
I dilluns passat va fer 10 anys que se’ns va morir el Bartolo. Esclatant l’estiu calorós i pre- olímpic, ens va deixar l’estimat Bartolo d’una revolada.
Per més que la fe ens faci confiar en la resurrecció, per més que el cor ens digui que, en certa manera el Bartolo encara ens acompanya, la seva absència és encara palesa en molts dels nostres cors. Per a molts de nosaltres va ser el primer gran disgust: aquella mort que ens va semblar absurda, injusta, fora de lloc, ens va descol·locar i ens va fer plantejar-nos moltes coses: Per primer cop vam haver d’acceptar que en la nostra vida hi hauria molts “perquès” sense resposta, vam haver d’acceptar que ens acompanyés l’absència d’algú, i a més acceptar les paraules “mai més”, la irreversibilitat de la mort, no per sabuda menys roent.
I es va haver de morir precisament el Bartolo, amb el seu doll de vitalitat, escolada pels tubs asèptics de l’UCI. No voldria ara caure en panegírics. El Bartolo era simplement una persona, amb les seves contradiccions, les seves lluites, tot l’historial que portava darrera. De totes maneres potser si és bo recordar el sentiment que molts teníem de què el Bartolo era un autèntic “jove treballador”. La seva presència interpel·lava a la nostra coherència.
Molt sovint, pensant en ell, m’he plantejat què diria de nosaltres si ara pogués tornar i veiés com està tot: què se n’ha fet d’aquelles flors: la JOC a Mataró, la missa a la cripta, la “vidilla” a les parròquies. Suposo que és una manera d’intentar ser millor: preguntar-nos què diria de nosaltres algú a qui la mort ha convertit en punt de referència: El Bartolo no ens decebrà: s’ha quedat allà, penjant de la nostra joventut, no es farà gran, no renunciarà a res per millorar , no sucumbirà a la societat de consum, Sempre serà el Bartolo, amb la seva veu rovellada i els seus tatuatges, la seva impulsivitat, el seu dinamisme…
A nosaltres ens resta continuar recordant-lo i pregant per ell. Amb la certesa de què, com diu el poeta, cap pena diferent apaivagarà aquesta pena.
Tarragona. Setmana Santa 1991
4 comentaris:
Perme't-me, Maria, que no m'identifiqui... També jo vaig conèixer al Bartolo, en aquell temps. Si més no, no vaig tenir molt de temps. Podríem dir com a Casablanca: "Esto puede ser el principio de una gran amistad". Un dia, parlant amb ell, em va oferir la possibilitat d'anar a fer footing junts. Em va fer il·lusió la idea, però, per poca esma, no em vaig acabar de decidir. Quan ho vaig fer, ja era massa tard... Ell ja corria ben lluny, on encara no podia seguir-lo, i em vaig quedar endarrera, plorant com poques vegades he plorat. Un temps després, li vaig explicar això a una noia amb la qual em vaig identificar molt, sobretot després que ell marxés. Vam començar a córrer junts, el primer dia 10 minuts per acabar amb unes tremendes agulletes, i temps després corríem una hora sense arribar amb prou feines a suar. Anavem a missa un cop al mes, arribant justets a l'hora perquè no ens demanéssin de llegir una lectura... I més temps després, quan ja ens haviem domesticat mútuament, vaig marxar una mica lluny, i després més lluny encara. El que són les coses; gairebé hem perdut contacte. El temps passat no es pot recuperar, però guardo un íntim agraïment vers aquesta noia, que va ser la primera amiga que vaig tenir. Ja no podem córrer junts, ja que cadascú té la seva via. Amiga meva! ens tornarem a veure... Maria!
No sabia que llegies el bloc, em sento molt afalagada.
Si, ens vam domesticar, i el vent de la vida se t'emportà del nostre costat. He de reconèixer que em va costar acceptar que havies triat un camí que et duia lluny de les nostres xerrades interminables, i les nostres discussions tan enriquidores.
La teva amistat és un regal immens que la vida m'ha donat. Els Kilòmetres que ens separen i el temps de llargs silencis són il·lusions òptiques.
Alguna vegada he intentat tornar a anar a córrer. Mai ho he aconseguit, suposo que em falta un company com tu.
Una abraçada. Dónes a la paraula "amic" la seva veritable dimensió.
Maria, gràcies pel teu comment al meu bloc!
joan salicrú
Maria
Quinze anys, ja? Ostres, m'adono amb això dels anys que començo a pensar com els grans que vèiem aleshores. Recordo bé a Bartolo, ens al·lucinava una mica a tots plegats. Ens deuria veure com una mica rarillus, aquests cristianets polidets que havíem vist el món per un forat. De cop, sobtadament, deuria ser aleshores, ens vam fer grans. I vam veure, també de cop, com el trobàvem a faltar.
Quinze anys, ja.
Encara hi penso quan veig una moto d'un pizzero. I amb algun dels discos que, un bon dia, em vaig decidir donar-li i que ell no sabia com agrair-me. Ostres.
Gràcies. A ell i a tu.
Publica un comentari a l'entrada