Antònia Oliver Ferrando. N. 21-1-1924 + 23-3-2011 Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre. (lletra a Dolors, Miquel Martí i Pol)
Recullo les seves coses. Fa tant temps que no surt de casa que el seu bolso forma part de records del passat. Si, el portava fa anys, quan anava a missa. Negre, d'imitació de pell, molt clàssic. Ella el portava amb gràcia penjat del colze. El seu cos rodó, les sabatetes amb poc taló, vestits a topos que li agradaven molt. I la seva veu atronadora. Qui l'ha vist i qui la veu. Endollada a tot el possible. Respirant feixuga, els ulls empetitits per la màscara d'oxigen, despentinada. Diu alguna cosa i ens costa d'entendre-la. No em deixeu. Té por. Deixo a la padrina amb ma mare a l'hospital i torno a casa a una hora indecent de la nit. Descarrego el cotxe i pujo les coses a casa. El bolso de sa padrina fa olor a ella. Dins hi trobo una llibreteta. Amb lletra vacil·lant, sa padrina hi apuntava la llista de la gent per la qual havia de passar el rosari. Una mica és el teixit de la seva història sentimental. Alguns els conec, altres no se qui són. Quan ella no hi sigui qui recordarà aquests morts? La llibreta també fa olor d'ella. Ploro.
L'Alegria, amb Pep Plaza from RevistaValors on Vimeo. Fa uns mesos el Joan Salicrú em va demanar de participar en un programa de Valors, per parlar amb el Pep Plaza sobre l'alegria. A més del bombardeig d'autoestima que és que algú et digui que han pensat en tu pensant en el concepte "alegria", participar en aquest programa va ser molt interessant. En només mitja hora ens va donar temps a dir moltes coses, en Pep Plaza és una persona molt amable, em va agradar molt conèixer-lo. Aquí teniu el programa. Jo surto a partir del minut 5. (ara és quan els que seguiu aquest blog i no em coneixeu personalment al·lucineu de la veu de pito que tinc...)
