Els premis

Recordo el dia que el meu avi em va comprar una xuxe.
El meu avi era molt estricte, militar jubilat. Tenia un cor d'or i m'estimava amb bogeria, però la seva estimació era la d'un home de la seva època, i es traduïa en passejades llargues, històries intenses explicades a la serena de nits d'estiu, i un orgull mal dissimulat per veure'm créixer, tan semblant a ell, i per tant, tan enfrontada a ell.

Bé, doncs un dia, jo tindria uns deu anys, passejàvem i em va comprar una xuxe, tot dient-me "Que no sirva de precedente!", i jo, li vaig dir que no, que no serviria de precedente, i quan vaig arribar a casa els meus pares de seguida vaig preguntar què era un precedente, perquè em feia por haver-me compromès a alguna cosa que no podia complir. 
Recordo, doncs, aquella llepolia com un gran esdeveniment. Era quelcom excepcional, que aquell home auster i estricte, inesperadament, em comprés una cosa innecessària. 
Bé... els nostres fills no recorden les xuxes que els han comprat els avis. Perquè els n'han donat tantes, tantíssimes, que ja és quelcom normal. Fins i tot és possible que recordin les poques vegades que no els han comprat el que ells volien. Perquè és aquesta l'excepció. I això fa que, enlloc d'estar agraïts per totes les coses que els han donat, estiguin molestos per les que no han obtingut.
Hi penso molt, com educadora d'adolescents. 
Estan avesats a que, pel simple fet d'existir, hi ha coses que els donaran. Sembla que sigui una obligació, que tinguin xuxes, o smartphones, o paga setmanal. Recordo quan un alumne es queixava que "només" tenia un Iphone 4.
Potser no aprendran a agrair, potser es passaran la vida pensant en tot el que no els han donat, enlloc d'aturar-se a pensar en el que tenen sense haver fet cap esforç. I com que és impossible que ho tinguin tot, els estem preparant per a ser infeliços sempre.
No sé, eh?
Una altra anècdota: quan jo era petita, que et compressin una bossa de patates, o un gelat, era un premi. Ara, moltes bosses de patates, i molts gelats, porten premi, un regal, moltes vegades és una beneitura, però els nois obren la bossa buscant la calcomania, o el cromo, o el tazo, o el que sigui que porti, de més a més, el que els acaben de comprar. Com si no en tinguéssim prou. Com que de patates ja els en regalen, han d'oferir alguna cosa més. 
No en tindrem mai prou?