No hi ets. Obro els ulls i veig aquell mateix retall de cel avui d’un blau intens i transparent. Penso en tu, i et sé present en mi en cada gest, en cada paraula. Lentament, sense adonar-me’n, aquest sentir-te tan a prop fa que se’m fongui la tristesa. Com cada any, una poesia en record del Bartolo, la pena que mai caduca. Avui fa vint-i-cinc anys que va morir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada